Divendres, 17 de setembre de 2021 - Edició 1149
La República

Perillen 30 anys de lluita contra la SIDA i Mato sense comparèixer

La ministra responsable de l’àmbit de polítiques socials i de salut del govern espanyol ha estat la responsable del cop de destral permanent a la llei de la dependència i […]

Joan Tardà
Joan Tardà 31/01/2013
La ministra responsable de l’àmbit de polítiques socials i de salut del govern espanyol ha estat la responsable del cop de destral permanent a la llei de la dependència i en el desplegament de l’estratègia encaminada a girar el mitjó a la sanitat pública. I fa un any que no compareix davant de la Comissió de Sanitat del Congrés. I també se’n ressent el combat contra la SIDA. Ja és hora que la ministra Mato comparegui d’una vegada (tal com hem demanat) i expliqui la seva actuació pel que fa a la batalla contra la SIDA.
Però, ara per ara, només ho esperem, tot i que ja han saltat totes les alarmes, fins a l’extrem que les entitats i associacions de suport als afectats (més de 300 a tot l’Estat) es van veure obligades a aixecar el crit d’alarma el passat l’1 de desembre en el Dia Mundial contra la SIDA. Les entitats no s’estan de clamar que perillen trenta anys de feina i lluita feta contra la malaltia. Com a evidència, les retallades (del 70% en els pressupostos generals de l’Estat en programes de prevenció i promoció de la salut entre 2011 i 2013 -de 10 milions en 2011 als 3 actuals), la qual cosa ha comportat en el cas de Catalunya que les entitats gairebé hagin estat excloses de tota mena de recursos. I, com a conseqüència, la davallada en la capacitat de prevenció i l’increment consegüent de persones contagiades, nous escenaris favorables a la transmissió, increment de la despesa a mig termini, etc.
La realitat continua sent dura. Malgrat els avenços assolits en els darrers anys, tant en l’àmbit científic com en els de la prevenció i tractament, a l’Estat espanyol hi ha 150.000 malalts de SIDA i 3.000 noves infeccions anuals, una bona part dels quals persones aturades o que malviuen de pensions no contributives. Altrament, haver restringit el dret a l’accés als serveis sanitaris a les persones immigrades indocumentades i l’establiment del copagament dels fàrmacs ha suposat una amenaça enorme per a la regressió del combat contra la malaltia en la mesura que no sols allunya els malalts de l’accés a la medicació, sinó que també pot suposar-ne la interrupció dels subministrament d’antirretrovirals. Conseqüència: descontrol en la transmissió. I sofriment!