És per a mi molt reconfortant compartir l’escriptura del llibre amb alguns amics, i amb la presència d’unes signatures de persones a les quals sempre he admirat (o algú que em cau malament, encara que compartint vaixell i enfilant trajectòries vers projectes engrescadors hi ha coses que s’obliden).
En fi, transcric, aquí, la meva intervenció que tracta d’establir arguments raonables sobre el que dic “la independència, no pas com a opció, sinó com a obligació”.
Certament, fóra fàcil, des de l’àmbit que més domino, l’educatiu, parlar de les oportunitats que s’obririen amb un estat propi a l’hora de configurar un nou sistema més pròxim a les nostres característiques socioculturals. Tanmateix, la pròpia experiència docent m’alerta de l’absència de consens entre la comunitat educativa a l’hora de dissenyar un model compartit, i els meus coneixements històrics m’indiquen que el país resultant seria fruit de la correlació de forces que cada grup social sigui capaç d’imposar en el moment de la ruptura.
Plantejar la qüestió de la independència del nostre país es pot fer des de diverses perspectives. De fet, l’argumentari habitual tira molt de raons pragmàtiques i conveniències econòmiques. Tanmateix considero un error parlar de balances fiscals, infraestructures o centralisme administratiu. La independència representa un trencament sobretot sentimental. És per això que tot debat serè i racional resulta impossible. La passió entre promotors i detractors és la mostra que no es tracta d’una qüestió de diners, ferrocarrils o peatges, sinó de coses més transcendents i intangibles, d’identitat, respecte, reconeixement,…
Una Catalunya empresarial, esdevindria una societat insolidària i conflictiva, de baixos impostos, salaris escassos i orientació neoliberal, de baixa cilindrada moral, potser estil irlandès o portuguès. Una independència impulsada des de la ciutadania de base, des dels treballadors i amb el respecte a les nostres tradicions assembleàries i democràtiques seria capaç de bastir una Dinamarca mediterrània. Amb això voldria deixar clar que la independència no deixa de ser una opció arriscada, que ben segur posaria al descobert els conflictes interns amagats. Tot i això, i malgrat els riscos, no hi ha alternativa.
La independència no és una opció, sinó una obligació. Es tractaria, ras i curt, de legalitzar una situació emocionalment insostenible. L’obstinada resistència al nostre reconeixement com a nació ens impulsa al divorci. Ha arribat un punt en què cal deixar de demanar perdó a diari per existir. I aquesta dignitat, aquest respecte, el reconeixement que se’ns nega els dies parells i senars, només funciona mitjançant un estat propi. Com a historiador, certifico que és l’estat l’única invenció social, fins al moment, que certifica en el dret internacional, aquesta inequívoca condició de nació reconeguda. Tot parafrassejant Torras i Bages, «Catalunya serà independent, o no serà»…
Cal afegir un altre argument de caràcter històric. La independència és, fonamentalment, un acte de ruptura. Ruptura amb un altre estat, encara que, sobretot, el trencament amb un passat compartit. Tothom té una memòria recent de la Transició, en la qual l’estat profund hispànic reeixí a mantenir la continuïtat amb l’estat fundat damunt les cendres de la guerra civil, l’abril de 1939. Des de la simbologia (bandera, himne, monarquia) fins a l’estructura de classes, l’estat constitucional espanyol no deixa de representar l’Espanya de vencedors i vençuts de sempre. L’Espanya que prohibeix la memòria i silencia la dissidència. L’estat que Vicenç Navarro ha definit amb claredat com a la del “benestar insuficient, democràcia incompleta”. La nació que es deleix per dissoldre’ns en la inconsciència. L’argument més poderós per justificar un futur separat,
i potser un dels menys emprats, és aquest. La independència catalana, la d’una Catalunya sociològicament antifranquista, representa la consumació de la ruptura pendent amb un passat poc edificant.
