Avui es fa difícil d'expressar el que molts sentim sobre el que va passar ahir, altra vegada, al Parlament. No perquè no fos previsible, simplement suposo que no ens ho volíem creure. Per entendre com va el procés només cal mirar les portades de la premsa espanyolista. Fixeu-vos que fa dies que no ens parlen -potser si en petit- dels Pujol i fa dies que la justícia espanyola no organitza cap operatiu mediàtic a Catalunya. No els cal, tenen les CUP. Quan en tornin a parlar voldrà dir que s'està apropant l'acord.
El que ens passa avui és que costa tenir confiança en que hi haurà acord a la tercera. Perquè a la primera sessió ens van demanar confiança en la segona. Allò que Baños va dir-li dimarts al President de 'torni dijous' no era cap gest de bona voluntat encara que alguns optimistes així ho volguessin interpretar. Ahir vam saber perquè ho deia: per humiliar al President una segona vegada i per seguir jugant amb les il·lusions de tantes persones de bona fe que l'únic que volem és que aquest país sigui independent.
Tots aquells que van votar les CUP per fer accelerar el procés es deuen estar tirant dels cabells, i és que de moment l'està frenant, de moment, ens fa perdre dos mesos com a mínim. Dos mesos més de patiment per moltes famílies i moltes persones que veuen en la independència la única esperança per poder tenir una segona oportunitat. Per què les CUP fa allargar aquesta agonia?
Són pocs els que ho entenen. Tampoc no sabem si Baños ho entén o ha estat utilitzat com a reclam de bona fe per amagar al darrera el llop però esperem que sí que ho entengui, que ho entenguin, i que a la tercera vagi la vençuda. Esperem que algun diari espanyol no l'acabi premiant amb el títol 'd'espanyol de l'any'. I no, no m'he tornat boig perquè de moment ja el feliciten per estar aconseguint allò que ni el poder legislatiu, executiu, jurídic, mediàtic i del clavegueram de l'Estat no han aconseguit envers el President de Catalunya.
Sorprèn, i sorprèn molt, com aquelles veus de l'Esquerra Independentista més consolidades i autoritzades per la seva lluita d'anys estan callades. Aquest silenci podria no ser etern segons el que passi en la tercera jornada de votacions de la investidura. I és que, fins i tot, algun ja ha deixat la militància a les CUP, decebut en el moment de màxima responsabilitat històrica.
Potser és el que té la nova política, o el creixement tan ràpid que han tingut com a partit, que fa que els cadells vulguin matar els pares, que els fa creure que en saben més, que fa que els seus capricis infantils s'imposin al prestigi històric d'un moviment al que li devem molt. És la diferència entre aquells que han estat capaços de jugar-se la vida per defensar un ideal, a aquells que provoquen incendis per després anar de 'valents'.
I és que en el camp dels fets aquesta valentia queda en un simple gest d'aparença de rebel·lia, res no és de debò. Si fossin tants transgressors reconeixerien que el major acte de desobediència ara mateix és la independència de Catalunya per poder fer front a les urgències socials. Però és que és molt fàcil posar-se darrera d'una pancarta, alliçonar i fer llistes negres, però assumir responsabilitats ja és més complicat. Potser és per això que cap dels imputats, cap dels amenaçats per l'Estat té el carnet de les CUP ara mateix. I no ho dic amb ànims destructius, simplement ho constato amb tristesa. Pel que han estat i pel que s'estan convertint. Perquè reconec que durant moltes dècades han estat ells, principalment, els qui han mantingut viva la flama de la independència, i ara els seus fills la volen deixar apagar.
No sabem si és per por. La por és legítima. També és sabut que els serveis secrets espanyols han estat molts anys infiltrats a l'Esquerra Independentista. No sabem si potser ara ho estan més del que ens podríem imaginar. Sigui pel que sigui a mi em sap greu veure les CUP a costat del PP, C's, PSC i CSQP. I diran que el seu és un no amb matisos, però també podrien haver fet un si amb matisos com en altres ocasions han fet.
I és trist de veure com un partit assembleari té dirigents, coneguts alguns, amb por a expressar la seva opinió en assembles. Un partit que es reivindica diàriament com a assembleari on s'adoctrina en el vot, on es fomenta el pensament únic no respectant la llibertat de vot per expressar la pluralitat interna. Un partit que vol regenerar la democràcia fent prevaldre el resultat d'una assemblea seva, interna, al d'unes eleccions on han estat cridats tots els catalans. És trist, veure com des del faristol reclamen al President Mas que faci neteja al seu partit -que certament n'hauria de fer- però que no se n'adonin que ells estan creixent bruts.
I dic bruts perquè els projectes polítics sempre s'han de crear amb il·lusió per defensar unes idees i no des de l'odi a una persona. I potser si que tenien raó quan deien que no era qüestió de noms. Però si que és una qüestió d'odi, d'imposició, de no respectar a les majories, de xantatge, d'intolerància. El problema no és el nom del candidat de Junts pel Sí, el problema són les maneres de les CUP. I suposo, o espero, que finalment hi haurà acord. Ho desitjo com molts i ho celebraré si es produeix perquè és necessari, però estiguem alerta que ja coneixem els companys de viatge que tenim i el què s'hi pot comptar en els moments de la veritat. Bon divendres autonòmic a tothom!
www.ericbertran.cat
