Dimecres, 29 de setembre de 2021 - Edició 1161
La República

Passi el que passi

  Si la seva prepotència i xuleria barata no embussés l’aigüera, veurien que ser català, com basc, com gallec, com andalús, etc. no és cap ofensa ni cap competència amb […]

Xavier Guarque
Xavier Guarque 27/09/2012

 

Si la seva prepotència i xuleria barata no embussés l’aigüera, veurien que ser català, com basc, com gallec, com andalús, etc. no és cap ofensa ni cap competència amb ser espanyol. Que si un és confessa català, fins ara, donat que Catalunya és a España, no ha estat més que dir-se espanyol.

L’uniformisme més ranci i pur s’ha radicat a Madrid i ha segrestat España a la seva imatge i semblança, i qualsevol altra realitat fa nosa a la seva imposada uniformitat. Pel camí, ha desestimat la riquesa natural que sempre ha existit a l’Estat, desprestigiant els diferents sentiments que hi bateguen volent-los dissoldre en un projecte homogeni que només te el nom, però que mai no ha tingut cap contingut propi que pugui significar l’ensamblatge just del conjunt de la diversitat existent, tan cultural com també econòmicament.

Els drets a conquesta donen el que donen, i passada l’època en que es poden fer prevaldre per damunt de tot, generalment per la força i les armes, els nexes d’unió i d’entesa requereixen d’altres arguments més sòlids i consistents per mantenir-se, com poden ser el diàleg, el consens, el pacte, el reconeixement, el respecte, en definitiva, els acords entre dos que no tenen perquè pensar d’igual manera però que poden tenir un objectiu comú, sense els quals és totalment impossible avançar i, fins i tot, una normal i duradora convivència que permeti intentar-ho.

España pot ser ha deixat perdre el darrer intent de Catalunya, molt diferent en general però que, fins ara, ha volgut estar dintre de l’Estat. Ningú pot discutir que durant més de 30 anys Catalunya no ha parat de construir ponts de diàleg i entesa per un encaix en la diversitat, mai reconeguda, del territori espanyol. I va començar a fer-ho el 1978 signant una Constitución Española que reconeixia aquestes diferències però no respectava la de Catalunya, amb cultura i llengua pròpies, diluint-la en un invent cuinat només per no donar l’estatus al que en podia ser mereixedora, mentre que si ho feia amb el País Basc i Navarra, amb semblants històrics “mèrits”.

Amb tot el succeït, sentit i vist des de llavors, a partir d’ara, ningú pot fer-se el sorprès perquè el poble, anímicament, ja no vagi en aquesta direcció i és deixi guiar pel sentiment més íntim, que va creixent més i més a cada dia que passa

Ningú sap que pot passar, és cert però, la idea de que no es pot seguir igual ja és palpa en qualsevol ambient. Aquestes lògiques incerteses tracten, i tractaran, de fer-les tornar por escampant tota mena de missatges tant des del govern, com des dels mitjans de comunicació “especialitzats” però, han de saber què, passi el que passi, cada dia creix l’univers de persones indiferents o tancades en banda que ja escolta i pensa, i no se’ls hi pot fer creure segons què.

Publicat al http://www.reusdigital.cat/