Dimarts, 21 de setembre de 2021 - Edició 1153
La República

Parles catalanes

  El primers mots escrits en català, ja llavors ressò de la llengua del poble, apareixen al segle VII, si be els primers textos daten del segle IX. Ja al […]

Xavier Guarque
Xavier Guarque 20/06/2012

 

El primers mots escrits en català, ja llavors ressò de la llengua del poble, apareixen al segle VII, si be els primers textos daten del segle IX. Ja al segle XII s’escriuen uns fragments de la versió catalana del Fòrum Ludicum i el Sermonari Les Homilies d’Organyà.

La nostra llengua, romànica, ve de la evolució del llatí parlat aquí entre els segles VIII i X, en els territoris integrats dintre de l’imperi Carolingi (una i altra banda dels Pirineus, mes o menys).

A principis del segle XX el catalanisme polític reivindica el seu ensenyament i l’ús oficial, cosa que possibilita la creació de la normativa moderna del filòleg Pompeu Fabra.

Si be el terme “Països Catalans”, encara que entranyable i sempre defensable es de dubtable vigència en el seu origen i finalitat, el de “Parles Catalanes” ningú el podria discutir, atenent la realitat i, com en la majoria de llengües, se’n poden distingir diverses varietats segons per allí on passa: la nord-occidental, la central, la septentrional o rossellonès, la valenciana i la balear, així com infinitat de tonalitats i particularitats intermitges.

Al seu pas va enriquint-se per les diferències de entonacions i de paraules. Així, és pot distingir la parla de cada una de les zones del Principat i d’Andorra, les de Les Illes, la del País Valencià (malgrat que alguns d’allí la vulguin fer veure diferent) i la de La Vall d’Aràn on conviu amb el propi d’allí, l’aranès, acceptat per la Generalitat com a llengua diferent parlada dintre del territori català, i que és varietat de l’occità -llengua bessona del català- que a Mònaco coexisteix amb el monegasc.

La de les comarques de la Franja de Ponent, “La Franja” (part de Catalunya pel rei Jaume I fins que Jaume II va cedir a les pressions aragoneses i la divisió provincial espanyola del segle XIX ho va oficialitzar) què, essent ara terres de l’Aragó i sentir la “La Jota” com a seva, a l’hora de parlar –i en saben- ho fan en català, d’aquella manera tant singular què enriqueix, com el què més, la llengua que ens identifica.

Units per les muntanyes dels Pirineus, els pobles i comarques de la Catalunya Nord (Pirineus Orientals) què, malgrat la seva localització geogràfica al país veí i nacionalitat francesa, els seus habitants aprofiten qualsevol motiu per parlar en català –amb aquell accent francès, que resulta tant particular- i reivindicar les arrels catalanes de molts dels seus avantpassats.

Sortint, també trobem el català al Carxé (Múrcia) i, com a punt més llunyà per sentir-lo ens podem arribar a L’Alguer (Sardenya/Itàlia).

En conjunt, el català es parla en un territori de 68.000 km2., on hi viuen gairebé 13,5 milions de persones, de les que -segons últimes estimacions- més de 9 milions són capaces de parlar-lo i el poden entendre uns 11 milions. S’ensenya a més de 160 Universitats de tot el món.

Aquest escrit vol sintetitzar, més emocional que acadèmicament, el que es la nostra llengua, des de les seves primeres aparicions en forma de mots solts fins a la realitat de la que tots els que vivim dins de la seva influència en som hereus dipositaris i responsables de la seva pervivència.

És bo per recordar que totes les expressions de cultura requereixen de l’us i manteniment per perdurar a través del temps i la llengua, i més quan no és l’única oficial -a excepció d’Andorra- d’on és parla no és una excepció i cal utilitzar-la, a la manera de cadascú però quotidianament, sense recança ni vergonya per protegir-la del què, des de fora –i a vegades també des de dins- és faci per intentar esmicolar-la… pas previ al seu menyspreu i mort, i això no vol representar la negació a qualsevol altre modo d’expressió o comunicació però si ha de voler dir no cedir l’espai que, com llengua pròpia, li pertoca… i això, cal repetir, depèn de cada un que viu i treballa aquí.

Publicat a varies publicacions, la primera el 2008. Segueix, i seguirà, vigent.