Diumenge, 1 d'agost de 2021 - Edició 1102
La República

Parla Estellés

En el món aquest de xifres en què vivim, se solen recordar els morts oblidats quan coincideix amb una quantitat ix d’anys que van traspassar (una manera com una altra […]

Roc Casagran
Roc Casagran 28/03/2008
En el món aquest de xifres en què vivim, se solen recordar els morts oblidats quan coincideix amb una quantitat ix d’anys que van traspassar (una manera com una altra de dir que crien malves). No diré que Vicent Andrés Estellés sigui un mort oblidat però mai no és sobrer fer-ne memòria un cop més. I sense que serveixi de precedent, m’apunto a la moda aquesta estúpida de regir-nos per números, xifres, ordre.
 
Avui fa quinze anys i un dia que la va dinyar, quinze anys i un dia, sí, com una condemna (anava a dir que viure sense ell sí que és una condemna però és massa suat. Merda, ja ho he dit. Disculpeu-me). I per commemorar tal data, un poema del de Burjassot (per continuar tirant de tòpics), un que m’agrada molt, un del Llibre de meravelles. Us deixo amb el mestre, doncs.  
 
 
TESTAMENT MURAL
 
El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s’agonitzava de l’amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d’un amor invencible,
paraules que parlaven d’un record en carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d’uns dibuixos,
en una convivència que m’agrada pensar.
En aquella paret suada pels amants,
amerada d’amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s’enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l’escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal·ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d’un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d’autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.
 
__
 
 
 
 
 
 
PD: Al seu bloc, el poeta David Figueres escull un altre poema de l’Estellés i ens l’ofereix, a més a més, cantat per l’Ovidi Montllor. També en aquest altre bloc, que du per nom Una entre tantes, commemoren l’aniversari i hi afegeixen una altra versió de l’Ovidi. O en aquesta altra pàgina, Finestra oberta al món, amb vídeo de Youtube inclòs. Vaja, el que deia, que per sort l’Estellés no és un mort oblidat. No tot està perdut.