Un professional del periodisme si vol, si el seu estomac i la seva decència personal i democràtica ho permet, pot treballar per un règim dictatorial, pot fer-ho també per un règim dictatorial i teocràtic, pot fer-ho per un règim dictatorial, teocràtic i criminal que porta un ritme d’execucions d’unes 1300 persones a l’any, on les dones no existeixen i els homosexuals són executats, cada un de nosaltres té els seus propis límits, cobrar 3000 euros a la setmana és un preu interessant per posar-se els principis a la butxaca, no està res malament, personalment penso que compren barat, però aquesta és la xifra que cobra Pablo Iglesias – Podemos, per fer el seu programa Ford Apatxe pel canal públic iranià Hispan TV. Una quantitat que acumula amb el seu sou de parlamentari europeu, sembla que no és incompatible treballar per una sagnant dictadura i fer part de la subcomissió dels Drets Humans del Parlament Europeu, estic convençut que és absolutament legal, el que no està clar és la moralitat de treballar per un estat criminal i ser el secretari general d’un partit que declara “Quiero que los Derechos Humanos se conviertan en la brújula política de nuestro país y de Europa”.
Així és la política em direu, sembla que ell també ho va dir quan algú li va demanar per aquestes petites contradiccions, el negoci és el negoci! Potser algú pensarà i no mancat de raó que ara la dreta feixista del PP li cerquen les pessigolles sobre els negocis i contradiccions d’en Pablemos perquè tenen por, és veritat, és així, n’estic convençut, una part de la premsa de dreta que va potenciar Podemos per aflebir l’altre partit del règim, ara té por de perdre el poder i ataca el demagog polifacètic que dirigeix Podemos, però el que la dreta espanyola digui o deixi de dir no té cap importància, el fet important és que aquest personatge a sou dels iranians i de la família legionària feixista dels Lara, es permet el luxe donar lliçons d’ètica i venir a explicar-nos amb qui poden fer-se abraçades els líders polítics catalans d’esquerra.
La darrera esperança blanca de la segona restauració borbònica, el Felipe González del segle XXI, el senyor que acabarà abraçat al nou monarca per intentar organitzar un altre engany col·lectiu, un procés constituent “espanyol” que salvi les essències de la seva pàtria i que obligui als catalans a continuar pagant el seu estat corrupte, no té cap autoritat moral ni política per fer cap objecció sobre la sincera abraçada entre David Fernandez i Artur Mas, no té cap autoritat moral i política per declarar que l’actual President de la Generalitat no és un interlocutor vàlid per negociar les relacions de Catalunya amb l’estat espanyol.
Segurament serà difícil d’entendre per algú que treballa pels aiatol·làs iranians, que abraçar-se amb en Mas no és el mateix que donar-li la maneta al nou borbó o abraçar-se amb en Rajoy, dos hereus biològics i ideològics del franquisme. El més gran desafiament democràtic que ha patit el règim de la segona restauració borbònica ha estat la convocatòria del 9-N, segurament és complicat per algú que treballa per l’Iran acceptar que els interlocutors polítics surten de les urnes, que els interlocutors polítics no els pots triar i que el President Mas és el legitim President dels catalans, com abans o foren Pujol, Maragall i Montilla, quatre persones a les quals no vaig votar mai, però si algun dia el senyor Iglesias haurà de negociar alguna cosa amb els catalans haurà de fer-ho amb els seus legítims representants siguin del color que siguin. Que aquests galtes fabricat a les tertúlies de les televisions d’en Lara i subvencionat pels iranians es presenti com el nou defensor de la democràcia, és simplement pura marca espanya, el representant de la nova Casta espanyola 2.0
