No em refereixo als oxímorons literaris que, de fet, potser són menys quotidians del que caldria. Tampoc als consolidats i ben coneguts “intel·ligència militar” o “justícia cega”. Parlo d’aquells que menys entenc però que són molt freqüents.
Per exemple, em sobta que hi hagi tantes dones masclistes que amb la seva manera de pensar i de fer perpetuïn actituds de supremacia de l’home sobre la dona. Quan no ens creiem capaces d’agafar les regnes de la nostra vida. Allò de “a casa meva les decisions importants les prenc jo, el meu marit només em diu quines són importants i quines no”. Amb sort, ens deixarà triar el color del cotxe nou perquè, és clar, nosaltres sabem millor quins colors són més soferts i ja que l’haurem de netejar … Moltes gràcies, tot un detall.
I encara em desconcerta més que quedi algú a Catalunya que no vulgui un estat independent d’Espanya. Puc comprendre que qui es trasllada (perquè vol o perquè no té més remei) lluny del seu lloc d’orígen senti enyorança. Que ensenyi la seva llengua als seus fills, que no vulgui perdre ni la seva cultura ni les seves tradicions i s’apunti a casals i associacions que alleugereixen el seu mal de cor. Que nigú s’espanti que la independència no comporta el tancament de La casa Àsia ni la clausura de La Feria de abril.
El que se m’escapa és per què hi ha tants espanyols (vinguin del país que sigui) disposats a formar part del 16% de la població total de l’Estat Espanyol que paga el 24% dels impostos rebent, en canvi, només el 12% de la despesa pública.
Com és que prefereixen no poder decidir sobre subministraments bàsics (aigua, electricitat) ni sobre infraestructures (ports, aeroports, autopistes, carreteres, trens) ni sobre pensions. Com és que hi ha catalans (de fet o de sentiment, per al cas és el mateix) disposats a regalar 20.000 milions d’euros cada any, que paguen en impostos que van a Espanya i no tornen a Catalunya? Amb nefastes conseqüències per a la sanitat, l’educació, la cobertura social, etc. Fàcilment es tradueix en mesos d’espera per a una operació de genoll, en els seus fills amuntegats en aules, en pensions indignes per les seves iaies vídues, etc.
Em quedo completament astorada quan, a sobre, es tracta de catalans vells, perquè llavors entra en joc la nostra cultura i la nostra identitat. Com s’entén que no vulguin que el català sigui llengua oficial a Catalunya o que tinguem les nostres seleccions? No els importa gens qui són, qui som? Els hi serveix d’alguna cosa, en treuen algun profit d’aquesta amnèsia?
Trobo lógic que el dèbil desitgi assolir la normalitat i que el poderós no consenteixi a perdre els privilegis adquirits per la força. Indesitjable però lògic. En canvi se m’escapa si és el dèbil qui vol continuar sotmés. És fruit d’un tarannà immobilista que prefereix boig conegut? És la síndrome d’Estocolm? Massoquisme? Continuaran (com deia el poeta) llepant l’aspra mà que ens ha fermat des de tant temps al fang?
Lluitar (sempre pacíficament) contra aquells qui volen convertir els nostres drets bàsics en privilegis, contra aquells que continuen explotant la seva darrera colònia, lluitar-hi a peu i a cavall, és el que ens toca, el que cal fer si volem la independència. El que dol, però, és lluitar contra d’altres catalans que, malgrat tot, prefereixen seguir sent espanyols.
Meritxell Algueró
Tortosa, Terres de l’Ebre
