Més Que Un Club es deixa dos punts a San Siro López contra l’autobús més car del món perfectament estacionat davant la porta. Els blaugrana fan una exhibició de possessió tan impressionant com exasperant la seva negació cara a porteria, que cal esperar que es corregeixi ara que som a la Champions de broma, perquè a la de veritat quan tots els rivals del Barça mutin en sinistres ínters, el mariscal Guardiola haurà de tenir algun pla més enllà d’encomanar-se als esperits de Kaiserslautern i Stamford Bridge. Ja en aquest espai líder mundial en (contra)informació futbolística us vàrem il•lustrar sobre aquest esput que dins la història del futbol és l’Inter, club històric de l’aristocràcia milanesa i a qui la humanitat deu aquest càstig del catenaccio. L’Inter ha estat sempre al futbol el que el PSC i el PSOE són al socialisme, i l’adveniment del Soviet Mundial portarà la dissolució immediata d’uns i altres, amb les condemnes afegides a Joan Ferran, Miquel Iceta, José Zaragoza, Pepiño Blanco i Fatxi López de visionats repetits de qualsevol Inter-Juve, l’altre dolent del futbol italià. Racció extra de vídeos de l’Inter de Mourinho per a tots els sandronunyistes que varen xalar d’allò més veient la màquina culer estavellar-se contra el mur negre-i-blau dreçat per Mr Snoid Mourinho, que deixa en els seus equips la marca inequívoca de la seva personalitat afectada de traumes de la infantesa i que com el personatge de la cançó dels Kortatu viu en guerra permanent amb el món i la humanitat, com es coneix amb el seu futbol concebut per envil•lir el gènere humà i que sedueix els subjectes envil•lits que varen fer campanya per asseure’l a la banqueta blaugrana. A Mr Snoid caldrà reconèixer-li això sí, d’haver trobat el seu lloc en el món i en la vida a Thiago Motta, ço és, a l’Inter deixant anar la cama. Com a derivada indesitjada del partit, l’haver d’aguantar mongers incansables, quatre mesos després del ja gloriós i immortal maig ’09, amb allò de “ja ho veieu, l’important és guanyar, no jugar bé”. Som en any d’eleccions i la bilis supura amb cada cop més efervescència, i arribat el moment de tornar a passar comptes la farem empassar amb galledes tota la llarga llista que passarà per Liublianka, a l’estil dels indis que feien ingerir or fos als espanyols. El 22 de maig però els espanyols no ingeriran or fos, sinó una substància orgànica que produeixen en grans quantitats i que no tenen necessitat d’anar a robar. Ha començat l’operació Bernabeu Burning i ells ho saben. Per això, enguany ja poden parlar de “canguelo” amb absolutat propietat. El que els regalima cuixes avall.
Dynamo Kíiv – Rubin Kazan 3-1
Derbi exsoviètic que no passarà a la història, amb victòria ucraïnesa que tanmateix no es preveu que provoqui represàlies de Putin i del seu mini-jo Medvédev. De moment no cal témer pel tancament de l’aixeta del gas ni per caps nuclears apuntant a la capital del Dniepr. Una altra cosa serà si Ucraïna ingressa a l’OTAN i la VI Flota nordamericana s’instal•la a Sebastopol. De moment els amants de la pau mundial tenen més a témer d’una final de Champions Barça-Madrid.
Standard Lieja-Arsenal 2-3
Els de Wenger i Cés tiren de jerarquia i bon futbol per remuntar un 2-0 als valons, vells coneguts de Més Que Un Club com a víctimes propiciatòries d’aquella final guanyada al Camp Nou després d’una de les clàssiques desfetes lligueres del Barça del Conducator. Els encara belgues havien començat il·lusionats mostrant l’empenta dels novells, en la que pot ser una de les seves darreres participacions a la Champions abans que Bèlgica se’n vagi a can Pistraus, Valònia s’integri a la République i ells acabin essent un numancia o un apañó de la lliga francesa.
Olympiakòs - AZ Alkmaar 1-0
Victòria del popular equip del port del Pireu, de la que a manca d’arguments futbolístics ens alegrarem per les simpaties madridistes dels seus màxims rivals del Panathinaikòs.
Liverpool – Debreceni 1-0
Én un partit així els excèptics i els descreguts han d’admetre per força que el You’ll Never Walk Alone són més que paraules, perquè només com a acte de militància fanàtica es pot entendre assistir a un partit contra un equip hongarès, si no és el Honved dels 50 o el Ferencvaros dels 60, transportats per un mèdium des dels anys en què els magiars precursors del futbol total varen fer d’Hongria una potència capaç de jugar dues finals de mundials, que és cosa que alguns que tots coneixem no poden dir. Malauradament des de la caiguda del Mur el futbol hongarès és quelcom molt semblant a la primera divisió espanyola.
Olympique Lió – Fiorentina 1- 0
L’OL segueix mantenint enigmàticament intacte el seu nivell de joc tot i desfer-se any rere any de les seves estrelles. El vell bluff Gilardino li aplana el camí fent-se expulsar com un Kluivert qualsevol al descompte de la primera part i només el porter Frey evita la golejada a una Florentina a la què augurem en aquesta Champions el mateix futur que a la socialdemocràcia italiana.
Sevilla – Unirea 2-0
Stuttgart – Rangers 1-1
Que després d’haver aguantat a la teva ciutat una de les tres pitjors afeccions d’Europa pixant-te carrers, jardins i monuments, encara hagis de veure com se t’emporten dos punts amb el seu lamentable equip, és per agafar els teus jugadors i lapidar-los públicament o bé enviar-los a comunicar acomiadaments massius a plantes d’OPEL i Volkswagen d’arreu d’Europa.
Maccabi – Bayern 0-3
Juventus – Girondins 1-1
Els aquitans encara no devien haver travessat els Alps quan el Pilota d’Or Cannavaro va reexir a fer una passada de gol, fenomen que altrament seria inexplicable. Finalment els germans occitans varen esgarrapar un punt i nosaltres ens alegrem que els vagi bé a totes les aficions que porten ikurrinyes a l’estadi. Més en aquest cas contra l’equip dels Agnelli i dels treballadors esquirols i llepaculs de la Fiat.
Besiktas – Manchester United 0-1
Treballada i valuosa victòria dels Red Devils del nostre amic Ferguson contra un altre equip asiàtic en el debut internacional del Manchester postmetrosexual, que desmenteix els rumors que apuntaven a una rendició incondicional dels anglesos davant la nova Invencible espanyola. Els anglesos, a diferència dels espanyols, coneixen la seva història.
Wolfsburg – CSKA 3-1
La trajectòria de Juande Ramos en els campionats seriosos (Premier i Champions) dóna la justa talla del bocamoll, cregut i sobrevalorat entrenador manxec que ara contribueix a enfangar encara més el prestigi del Tsentralniy Sportivniy Club Armii, és a dir, Club Esportiu Central de l’Exèrcit (Exèrcit Roig, s’entén), avui per més sarcasme propietat de la petroliera d’Abrahamovic. Caldrà doncs que el manxec bocamoll vigili perquè Moscou no és Londres i a l’amo de Sibfnet no li farà gaire gràcia veure el seu patrimoni malmès per un equip alemany de tercera fila.
Olympique Marsella - Milan 1-2
Retrobament de dos vells coneguts de la primera meitat dels ’90, aquessta sense abandonaments de camp, doppings ni compres de partits, en aquest cas, almenys que se sàpiguen. El luxós cementriri de prejubilats es fa amb els tres punts al Vélodrome, cosa que no ens fa preveure un futur immediat gaire falaguer per als nostres germans provençals.
Zürich – Madrid 2-5
Eufòria incontinguda entre les hordes florentinianes encapçalades per Alfredo Relaño, flagell d’aquest malson dels madridistes que ells anomenen Villarato i que el món coneix com a FC Barcelona. Mentre el món futbolístic girava al voltant de l’anàlisi del partit del Giuseppe Meazza, ell preferia el partit el de Zürich, segurament a causa de l’entitat dels locals, que si els presidís el Conducator diria que donen nom a una ciutat, a una companyia d’assegurances i a un cafè de la Plaça Catalunya. La Pilota d’Or de Leo Messi sens dubte perilla a causa de l’estel•lar actuació del CR9 davant l’aranya de Zürich i del gol de Guti, qui també tard o d’hora haurà de veure recompensada la seva trajectòria d’incomprensió i sacrifici injustament menystinguda per uns estaments futbolístics mundials en mans de la perfidia culer.
Atlético Madrid – Apoel Nicòsia 0-0
El Pateti engrandeix la seva llegenda davant una mena d’Apañó de la capital grecoxiprota, l’Apoel, reducte de l’ultradreta local. Concessió a la diplomàcia del Pateti, l’equip de la progressia mesetària, tradicionalment aliada de les forces reaccionàries. Amb el rumb que pren la temporada matalassera, no descartem que a final de temporada a l’escut de l’entitat l’ós hi surti penjat del madroño.
Chelsea – Porto 1-0
Stamford Bridge, pluja intensa, fred, fish&chips, Chelsea, joc directe i enfront un equip portuguès. La nit era completa fins que va aparèixer l’inevitable Anelka a esgarrar-la amb un gol innecessari que només va servir per esquerdar el grotesc quadre del vespre londinenc.
