Per un moment m’imagino que som unes quantes dècades al futur. Uns 60 o 70 anys. Una de les imatges que em ve al cap és la d’algun historiador explicant la política de Catalunya en la primera dècada del segle XXI, el nostre present actual, i com aquest historiador se sorprèn de com el poble català no va ser capaç de fer molt més davant d’un context tan i tan favorable.
Pensem-hi bé. Si mirem enrere, segurament ens costarà trobar un context tan ideal com l’actual per tal d’aconseguir canalitzar un procés independentista. Mentre a fora tenim les recents independències de Montenegro i Kosovo, així com els avançats processos d’Escòcia i Flandes, a dins del territori espanyol ens trobem amb un PSOE sense cap mena de credibilitat política (apoyaré el Estatuto que aprueve el Parlamento de Catalunya), i una fràgil oposició del PP, fracturada per culpa de l’elevat nombre de casos de corrupció. Tot això, combinat amb una crisi econòmica galopant, amb l’estat espanyol com a icona europea de com no saber arreglar la situació, mentre la pacífica i dialogant Catalunya és incapaç d’aconseguir cap mena de concessió, ja es digui eix ferroviari Barcelona-València, trens de rodalies, gestió dels ports i dels aeroports, o bé un bon finançament o un Estatut aprovat pel 90% del Parlament de Catalunya.
Espanya no té cap intenció de concedir res. El somni d’una Espanya grande y libre és l’única que hi ha al cap dels líders polítics que manen a Madrid. I per aconseguir-ho faran tot el que faci falta, encara que no sigui ni ètic ni legal, ja que el seu objectiu no consisteix en tenir la raó, sinó que únicament consisteix en guanyar malgrat calgui fer un discurs diferent per a cada territori. L’objectiu final n’és el motiu. Per això, quan diuen als bascos que fins que no cessi la violència, no hi haurà res a negociar, els catalans -pacífics com som- ens quedem amb cara de babaus davant l’evidència que sense violència tampoc hi ha massa a negociar. Si Espanya no aconsegueix trobar la fórmula que li permeti apropiar-se ‘democràticament’ d’un territori com Euskadi, doncs llavors canvien les normes del joc i creen una llei que malgrat deixar sense dret a vot a prop de 200.000 persones, els dóna il·legítimament accés al poder… amb un pacte tan anti-natural, però tan lògic dins de la forma d’entendre el nacionalisme espanyol, que fa esgarrifar. Però mentre s’acusa als catalans de voler imposar la llengua catalana al Principat, no surt cap espanyol denunciant la imposició de l’espanyol a territoris com el País Valencià, Illes Balears o l’Aragó. De la mateixa manera, incendiar la seu d’un partit polític a Euskadi és un acte de terrorisme, mentre que si la seu incendiada és al País Valencià, llavors el govern espanyol ho califica de ‘normalitat democràtica‘. Delirant.
Espanya no en vol saber res d’això que ells en diuen estado plurinacional o nación de naciones. Ho diuen per enredar-nos i per fer-nos creure que realment tenim alguna opció. Però ja portem massa anys escoltant la mateixa cançó com per adonar-nos que no hi ha diàleg possible quan una de les dues parts no té cap mena d’intenció de negociar res. Si realment tinguessin el més mínim interès en crear un estat plurinacional, es fixarien en com ho ha resolt de bé Suïssa, i podríem parlar català al Parlament Espanyol, i escoltar música en català a Televisió Espanyola. Però això ni és així, ni res indica que aquesta situació hagi de canviar.
El gran comodí dels espanyols per tot es diu Sagrada Constitución Española, redactada i aprovada amb un referefons de soroll de sabres. Tant hi fa que Euskadi guanyés el ‘no’ quan es va votar la llei de lleis, perquè la seva lògica constitucional és tan brillant que resulta que el camí per a poder autodeterminar-nos a partir de lles ‘sagrades escriptures constitucionals’ passa pel fet que tot Espanya ho accepti. És a dir, per dir-ho de manera més gràfica i clara, encara que el 100% del cens de votants de Catalunya cregués que vol erigir-se com a estat independent, resulta que legalment no n’hi hauria prou. Segurament, si fóssim tants catalans els qui tinguéssim les coses clares, tindríem autoritat més de que de sobres com per prendre una decisió, però segons la Constitució, no seria legal. I punt! Aquesta és la seva lògica… Espanya no negocia res. Tan sols concedeix quan vol, i les autonomies no tenen cap arma per a contraatacar. Per això Espanya guanya sempre.
Però d’uns anys cap aquí sembla que alguna cosa està canviant. El poble, molt més enllà de partidismes ha fet els primers gestos encarats cap a l’emancipació. El poble català n’està fart de tot plegat i vol més. En canvi, els representants polítics catalans sembla que no acaben de copsar el missatge dels seus votants de manera clara. Els polítics catalans no són capaços de fer ni el més mínim cop de puny sobre la taula. Cap polític vol córrer riscos ‘innecessaris’. I mentre el temps va passant, el poble es movilitza com poques vegades. I surt a fer una macro-manifestació pels carrers de Barcelona, i la torna a fer mesos més tard amb tanta o més gent que l’anterior. El poble català es manifesta massivament per primera vegada fora dels territoris catalans, i se’n va fins a Brussel·les a fer saber que estem políticament maltractats. El poble català s’organitza i pren camins inversemblants fins al punt que acaba organitzant un referèndum paral·lel a la via política, i funciona amb una resposta social massiva, conseqüència directa de trobar-nos en el moment històric des que hi ha democràcia, on el tant per cent de catalans que desitgen un règim polític diferent pel Principat és més alt. L’activitat de la societat civil és tan forta, que fins i tot per primera vegada hem pogut veure com fins a 12 diaris de paper, d’ideologies absolutament dispars, compartien una editorial que bramava ‘prou’.
Però el poble català ja no sap què més fer. No n’hi ha prou en sortir al carrer tantes vegades com faci falta, ni cridar ben fort al vent que volem una cosa diferent i millor. Arribats a aquest punt cal que els polítics, que s’han vist a remolc de la societat civil, escoltin atentament el seu poble i prenguin d’una vegada el relleu d’un poble extasiat, però altament il·lusionat, i liderin d’una vegada per totes un procés independentista. Per fer-ho caldrà prendre decisions difícils i arriscades que segurament ens faran entrar en un punt de no-retorn. Mostrar caràcter i fer un fort cop de puny sobre la taula ens endinsa davant del dubte de la reacció espanyola. Què faran si diem ‘prou’? De debò que enviaran els tancs? Contra qui, si els catalans no disposem d’armes? I Europa com es posicionaria? A favor dels tancs o a favor d’un poble que clama poder decidir per si mateix amb la simple força d’unes paperetes de paper? Crec fermament que els mèdia europeus i mundials no entendrien la força de l’exèrcit com a argument en pro de la democràcia. Senzillament, en ple segle XXI, de cap manera em crec que els catalans sortíssim com els dolents de la pel·lícula. Però de totes maneres, totes aquestes preguntes són simples incerteses propiciades per un cop de valentia i coratge. La realitat és que ningú sap què passaria. L’únic que sabem és que sense provar-ho sempre ens quedarem amb el dubte.
Per tant, arribats a aquest punt, només em queda demanar a la classe política que sigui capaç d’estar a l’alçada de les circumstàncies i faci allò que el seu poble els està demanant a crits. Estem en un punt d’inflexió històric, i només els historiadors del futur seran capaços de dir si vam fer bé o no vam fer bé. Però la responsabilitat del present és únicament nostra… Mentrestant, tot està per fer, i tot és possible!
