Preparava la pel·lícula El complot dels anells (1990) i Vicent Partal va tenir l’encertada amabilitat de recomanar-me el llibre de Jim Dunnigan, A Quick and Dirty Guide to War: Briefings on Present and Potential Wars. Entre les seves pàgines destacava un capítol sobre el conflicte de les tribus europees. Com a síntesi representativa de tots els col·lectius existents d’aquesta índole Dunnigan triava la tribu catalana.
La nostra tribu era explicada a través del llistat bàsic de les dramatis personae que al seu entendre la composaven o la influïen. No només es conformava a llistar l’star system del moment – alguns avui encara en actiu – sinó que, per exemple, hi incloïa com a decisius l’Abad de Montserrat i l’abadia. Amb el seu plantejament el llibre de Dunningan posava llum al mosaic estratègic continental i facilitava que un neòfit en el tema de les nacions sense estat assimilés amb força precisió aquesta cara d’Europa, clau de la seva història i imprescindible per entendre-la. L’element final del capítol European tribes feia una consideració percentual sobre les possibilitats d’una potencial confrontació amb Espanya.
Dunnigan és un historiador que de fa unes dècades es dedica professionalment a crear jocs de guerra. N’ha dissenyat més de cent i a més ha fet conferències, classes, assessoraments a l’exèrcit i comentaris sobre temàtica militar als telenotícies. Segons ell els wargames són un intent de salt cap al futur per obtenir una millor comprensió del passat. Els considera, diu, una mena de màquines del temps de paper o de pixel.
La importància de la simulació de conflictes a partir de les hipòtesis que es desenrotllen al llarg d’un joc de guerra ha fet que des dels anys vuitanta i de la mà del colonel Ray Macedonia, la construcció de models de tàctiques de combat de Dunningan – en una suposada guerra robòtica, per exemple – siguin material habitual en diversos departaments de Defensa i agències estatals nordamericanes. Evidentment són utilitzats a les escoles com West Point.
A la pel·lícula El complot dels anells, vam intentar seguir aquest format hipotètic de joc per construir ficció i vam simular- entre altres- una declaració unilateral d’independència escenificant una intervenció televisiva d’un president de Catalunya, que també era president d’un partit socialista independentista amb el suport del cap dels mossos d’esquadra, vam recrear una signatura entre Espanya i Catalunya, al Tinell precisament, d’un acord bilateral de creació d’una monarquia federal espanyola i també ens vam inventar un jocs olímpics amb una desfilada inaugural d’equips en la que el públic xiulava massivament l’aparició de l’equip espanyol encapçalat per un sòsies del príncep.
Estat del joc
Avui, aplicant aquest principi ficcional sobre un tauler de joc, les peces i camps d’acció significatives de la política peninsular ens permeten adonar-nos que a nivell de simulació, la guerra ha començat i es troba en un estadi prou avençat: boicots, ribotats de lleis, pràctiques de double cross sistemàtic, animadversió territorial, espoli econòmic, assetjament internacional i un llarg etcètera de combats somorts amb víctimes a diferents graus… Encara no hi ha hagut retirada de representants polítics ni tancament de caixes però n’entreveiem les siluetes difuses en el panorama. Som davant d’una joc de guerra de recorregut prou previsible però amb les característiques atzaroses pròpies de la seva naturalesa lúdica. Per sort, estem parlant d’una guerra de ficció. D’una guerra freda. Un joc de guerra que l’Europa en construcció no ben aviat no podrà obviar polidament si vol quadrar el seu destí comú. Sobretot haurà de tenir en compte que la nostra tribu és singular, com bé demostrava Jim Dunnigan al llibre citat al principi; som un col·lectiu mitjanament folklòric però també una nació amb arrels profundes en l’europeisme i la llibertat, gent de persistent tarannà democràtic, en el sentit llatí del terme. No és casual que hagin triat la nostra capital per a ser la capital de la mediterrània.
També és destacable en el joc com es va descarant l’avenç de l’esperit falangista, harmonitzador, centralista i nacionalista radical espanyol, vinculat a un estat (major) madrileny incapaç de modificar la seva manera atàvica de jugar, no només preconstitucional sinó que en els seus cops de timó, en les seves maniobres estratègiques, posen en evidència l’enyor que sent Castella per l’època anterior a la fusió prefederal dels Reis Catòlics i per la radical situació de domini del 1714.
A nivell real, Arenys i els suports que Falange ha tingut és un símptoma evident que el joc, com tots els jocs d’aquesta mena, escala en intensitat. També i sempre segons les regles de l’estratègia hipotètica, sembla que anem cap a les antípodes del famós ban que Franco va escriure a Burgos, aquell terrorífic epitafi que informava a una societat mutilada que la guerra s’havia acabat.
El que xoca, el que deixa sorprès a qualsevol observador de la contesa, és no veure el nostre corneta enlloc del tauler. On para el turuta?
