Seré breu. Més d’un ja m’ha fet saber que em faig pesat amb aquest tema.
Em faig pesat!
Em faig pesat per reivindicar l’honor d’un home bo. Per no voler oblidar que va ser assassinat, ara ha fet setanta anys, per uns feixistes rebels instaurats en el poder per la força salvatge de les armes.
Em faig pesat per no voler baixar als soterranis de l’oblit amb la mansa vergonya dels gossos apallissats. Em faig pesat per no voler tancar els ulls a l’horror i, amb el cap ben alt, dir que no, que jo no oblido. Que nosaltres no oblidem.
M’he fet pesat per insistir en la necessitat de recordar que, amb aquella mort, el règim es venjava de tots nosaltres. Assassinant el nostre alcalde, volien assassinar també la nostra llibertat democràtica amb els fusells de la por.
Per fi, la setmana passada vam fer un primer acte de justícia al Saló de Plens. En una lliçó magistral, el professor Vilarroya ens va explicar la fredor burocràtica amb la que actuaven els botxins i va acabar parlant-nos de valors. Uns valors que a més d’un li deuen semblar anacrònics, coses de pesats.
El Tinent d’Alcalde i regidor de Cultura, Mateu Chalmeta, va cloure l’acte amb una intervenció precisa i brillant, carregada de sentit democràtic i de profund respecte, que ens va posar els sentiments a flor de pell i aquell nus a la gola dels grans moments.
Vam fer una acte de justícia tan imprescindible com tardà. El vam fer amb sobrietat i discreció però amb tota la dignitat i solemnitat que mereixia. El dono per bo i em sento satisfet d’haver-hi pogut assistir.
Però no puc deixar de ser pesat ni puc fer callar aquella veueta de dins que no para de burxar:
On éreu?
On éreu els qui havíeu d’haver omplert aquella cadira buida?
On éreu els regidors? On els alcaldes? On els representants de la societat civil i del moviment veïnal? On la flor i la nata de tota la patumeria badalonina? On els reivindicadors de noms?
És que la fredor burocràtica també us ha engolit a vosaltres? És que se us fa massa pesat agrair la sang vessada? És que se us fan pesats els discursos sobre valors? Se us fan pesats els propis valors, potser?
On éreu?
No estàveu obligats a venir, certament. Ningú ho ha d’estar, en democràcia. Per tant, si no hi vareu ser fou, simplement, perquè no vareu voler ser-hi. La cadira buida en fou el testimoni.
Vostra és la llibertat i lliure el meu criteri.
No puc censurar la llibertat de ningú però, cada cop que us vegi a partir d’ara, no podreu evitar de llegir-me el criteri al fons dels ulls, en un retret mut que no necessita resposta:
On éreu?
