Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Oda al meu Walkman

|

- Publicitat -

Any 1978. El Japó. Un tal Nobotushi Kihara enginyer del departament d’audio de l’empresa Sony lliura  al seu cap Morita una caixa de plàstic amb un cordill de metall recobert de goma. Un any més tard surt a la venda a tot el món. Però com passa amb tots els invents genials de la humanitat, es veu que a altres llocs també hi havien pensat, i es veu que abans que els japonesos a Andreas Pavel i a Balram Shotam cadascun per la seva banda, ja hi havien treballat i patentat la idea anys enrera. Fos com fos, aquest simple gest ens va canviar la vida per sempre. De fet, personalment parlant, és un dels objectes mecànics que he tingut més temps entre mans, entatxonat a la butxaca dels pantalons o rondant per la motxilla.

Per aquells que només n’han sentit a parlar diré que a simple vista era una mena de capsa de 10 per 20 cm, aproximadament, feta de plàstic de mala qualitat amb certs elements que el diferenciaven de qualsevol altra capsa. Primer de tot era habitualment negra i duia una paraula que feia de marca. Tenia bàsicament 6 botons principals, una rodeta amb números de l’1 al 10, dues portetes de diferents mides i un petit orifici on s’hi tendia a connectar un fil acabat per dos botons que es col·locaven dins les oïdes. Dins el forat que era tapat per la porteta més petita s’hi col·locaven un parell o més de pil·les normals (perquè les alkalines no existien encara) i que la feien funcionar. Dins el forat més gran s’hi col·locava una peça de plàstic més petita amb dos forats, una cinta magnètica dins i una lletra A en un costat i una B en l’altra que servia per a enregistrar-hi i reproduir-ne so. Cal dir que hi havia gent que passejava amb motxilla pel carrer simplement per a transportar totes les K7 (algú va decidir que se’n diria així, com una vulgar arma de foc lleugera) que li venia de gust escoltar.

Publicitat

I ara, arribats a aquest punt, què puc dir. Què hauria estat aquell viatge de Fi de Curs de 3r de BUP als Països Baixos sense alienar-me d’aquell llarg viatge en autocar amb The Fisherman’s Blues (Chrysalis Records, 1988) dels Waterboys o el darrer disc de U2 en aquells moments, Achtung Baby (Island, 1991)? Quina banda sonora més emotiva!! O què haurien estat aquells viatges diaris que feia en bici de l’institut fins a casa de ma mare tot atravessant la Rambla de Badalona i les fàbriques del barri del Progrés sense la companyia de qualsevol disc dels The Police, Pink Floyd o de Clannad? I què hem dieu d’aquells interrails d’un mes amb amics tots plens d’anhel de descoberta sense el Mamma Said (Virgin 1991) de Lenny Kravitz, David Sylvian o els RHCP? No hi ha cap mena de dubte que aquella capsa fagocitadora de pil·les que t’obligava a rebobinar les cintes amb el típic i sofert boli amb nom de capital d’Osona, BIC (naranja o cristal, tant se val) per a estalviar-te diners en pil·les va servir a molts éssers humans a poder confeccionar la banda sonora de les seves vides. I no només això. Moltes altres coses. L’objecte en qüestió esdevenia imprescindible a l’hora d’agafar el tren, el metro o el bus que et portava a l’escola o a la universitat. No només com a il·lustrador del paisatge, sinó i sobretot, per a fer de mur-pantalla als habituals éssers indesitjables que compartien el viatge amb tu. I qui diu això diu que ens vàrem enamorar al seu costat. Vàrem passar amb ell els pitjors moments de la separació dels nostres pares. Vàrem sortir de l’escola i vàrem entrar a l’institut i després a la universitat i sempre era amb nosaltres. Ens va acompanyar al gimnàs, a la biblioteca o de festa amb els amics…

Per tot això, i molt més, vull que ens ajuntem tots i fem un sentit homenatge al Walkman, al meu Walkman. Gràcies Walkman allà on siguis.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut