Vaig conèixer en Joan Puigcercós ara fa 22 anys, quant després d’afiliar-me al partit de Macià i Companys seguint la Crida Nacional a ERC encapçalada per Josep-Lluís Carod-Rovira i Àngel Colom, els militants del Casal de Sant Andreu em van proposar d’integrar-me a les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser l’abril o el maig de 1987 quan vaig tenir el primer contacte amb ell, amb en Josep Vall i amb una colla de gent jove que provenia de diferents organitzacions independentistes.
La idea de refundar una organització com les JERC començant gairebé de zero ens permetia desenvolupar el banc de proves necessari per la futura renovació al partit. En pocs mesos vam transformar una organització que tenia 90 militants inactius en 200 activistes que maldaven per situar les JERC i ERC en el mapa polític català, quan l’independentisme era marginal, i ERC era marginal dins l’independentisme. Sense les urgències històriques d’haver de preparar llistes electorals vam iniciar un debat ideològic, vam fixar una estratègia, vam construir un mètode de treball, i vam crear una cultura d’organització que ens permetria guiar l’evolució del partit cap a posicions netament independentistes i d’esquerra mentre dotàvem el partit de quadres territorials que van estendre la presència d’ERC al llarg dels Països Catalans.
A diferència del que passava a Esquerra, el lideratge era fort però l’equip també. No cal dir que les JERC foren una excepció a l’atzarosa i agitada vida d’ERC, on els relleus d’Hortalà primer i de Colom després havien estat motiu de trencaments i fugides sonades. Les JERC han tingut la sort d’haver pogut passar el relleu sense interrupcions des de 1987 fins a dia d’avui, un fet que ha permés mantenir un alt grau de cohesió en cadascuna de les fornades de nous dirigents sota uns principis ideològics, un mètode de treball i una cultura organitzativa comunes.
Aquest darrer cap de setmana a Núria hem proclamat en Joan Puigcercós candidat d’Esquerra a la presidència de la Generalitat. Alguns de nosaltres fa uns quants anys que vam creure que això havia de passar tard o d’hora, no només pel seu fort lideratge, per la capacitat d’anàlisi i reflexió política o per les dots de persuasió, sinó per per la seva habilitat a l’hora de teixir complicitats i treballar en equip. En Joan sap inspirar, repartir joc i avançar-se, tot obrint camí perquè la resta segueixin.
I aquest cap de setmana hem obert un nou camí en la llarga travessia de l’alliberament social i nacional, el camí que ens ha de dur a l’exercici del dret a decidir en llibertat. I la persona que encapçala l’equip que ho ha de fer possible és en Joan Puigcercós.
