Qui ho tenia que dir llavors que, 13 anys desprès, el fet inaudit i il·lògic que va passar a Catalunya es pot arribar a reproduir, amb moltes similituds, a l'Estat.
La inèrcia dels darrers 23 anys governant ininterrompudament la federació CIU, des del 1980 al 2003, només va ser trencada per l'edició d'una coalició anomenada en aquells moments tripartit. I el fet es va produir en dues ocasions consecutives, el 2003 i el 2006, presidides pels socialistes Pasqual Maragall i José Montilla. Aquesta fórmula va governar malgrat que en les dues ocasions havia guanyat CIU en escons la primera, i en escons i vots la segona.
En aquest cas no es tan valorar l'èxit o el fracàs de l' “invent” com el que representa haver trencat amb una dinàmica encortada, que pot ser tan acomodativa com poc àgil i gens oberta davant les noves demandes, necessitats i exigències.
Llavors també va semblar un disbarat i tots els adjectius destructius que ara es posen davant la possibilitat de que el mateix cas es pugui arribar a produir a l'Estat per desencallar la formació de govern.
De moment, l'únic clar que hi ha és que l'alternança del bipartidisme s'ha acabat, que la gent a España ja se'n ha cansat, i més tal i com ha anat l'ultim “relleu”.
Dic que és l'únic clar que hi ha perquè el camí cap a la investidura sembla massa complicat pels que l'han de seguir però, cal dir una cosa: Si el que te més obligació de formar govern, perquè està acostumat a fer-ho tot sol, rebutja passar pel debat d'investidura perquè no veu que pugui guanyar, l'altre que podria intentar-ho, amb el mateix dret, i per la mateixa regla de tres, pot fer el mateix i passar “el mort” a un tercer que hauria de decidir en un cas com aquest que es fa. El que deixaria a la llum pública internacional la qualitat i el nivell de polítics que ens governen.
En aquest impàs també s'hi pot veure que la coalició més “natural” que podria escenificar aquest canvi d'imatge sembla ser que topa amb l'obstacle, insalvable, que és la diferent opinió que, la possible i prèvia coalició PSOE-Podemos, tenen en vers obrir la porta a un referèndum a Catalunya.
I, per l'altre banda, també es veu com C's s'ofereix al PP per iniciar negociacions mentre els poders fàctics pressionen per un pacte estable que marqui la estabilitat, la que ells volen, clar, per a poder seguir afavorint els seus interessos.
En fi, la situació viscuda durant més de tres mesos a Catalunya, en la que des d'allà i des d'aquí hi sucaven pa, ara es veu a España. El desllorigador de fons pels partits que podien tancar el tema a Catalunya era la independència. A España, darrera de la unitat, ho és anar en contra de Catalunya perquè no se'ls hi desmonti la paradeta.
