Alinear: Situar (diferents persones o diferents coses) en una línia determinada. En política ,arrenglerar-se al costat d’un gran bloc.
Alienar: Fer que (algú o una col·lectivitat) actuïn d'acord amb interessos que els són aliens per causa d'influències ideològiques o de condicions socials, econòmiques o polítiques.
El procés polític que viu el país és complex i dificultós, i com més avancem, més s’hi tornarà. I segurament això fa que siguem molts els que necessitem parlar de plans B, C, D i de l’abecedari sencer. De fulls de ruta i de folls sense ruta. Però malgrat la nostra obsessió per comptar amb certeses i seguretats en tot moment, molt humà i comprensible d’altra banda, la veritat és que com deia el general prussià Von Moltke; “no hi ha pla, per bo que aquest sigui, que resisteix el primer contacte amb l’adversari, amb la realitat”.
En les discussions de taberna, de vestuari de gimnàs o de diumenge de tortell, sempre he estat en inferioritat de condicions. No sé pontificar. Sempre afegeixo, encara que m’expressi amb vehemència, que puc estar equivocat en allò que dic i que la realitat em pot acabar esmenant.
En tot això del procés, en que cada català te una estratègia pròpia, singular i intransferible per arribar a l’alliberament de la pàtria o inclús a la revolució mundial, en el cas dels més agosarats, he hagut d’elaborar-me almenys un parell d’axiomes que em protegeixin de tanta cacofonia i excessos verbals.
Les meves sinapsis ja només reconeixen dues certeses; que el preu de no en sortir-se’n a aquestes alçades és el mateix que el de no intentar-ho, i que la cosa més que de plans, va d’actituds. Ja que sovint les actituds son molt més estratègiques que els mateixos plans i les grans tàctiques.
Allò que realment dona i ha donat gruix i consistència al procés és l’alineament de tots els actors implicats. Quan les institucions, els partits polítics, les organitzacions de la societat civil i la ciutadania s’alineen en l’acció política, els tempos, i els formats, l’artefacte resultant és imbatible i fem passes de gegant.
En aquesta alçada del procés hi ha quatre elements o línies d’acció política que son cabdals; el bastiment mínim de les estructures d’estat que ens manquen, el procés i debat constituent i constitucional, l’eixamplament de la base social de l’independentisme, i el que alguns en diuen desobediència però que jo prefereixo dir-ne, exercicis de sobirania. El primer li correspon bàsicament al govern amb el mandat parlamentari que ja té. En els altres tres, tots els actors que esmentàvem son absolutament necessaris i alinear-nos en temps, formes, intensitats és la clau per afrontar amb garanties la part del trajecte que ens queda per recórrer.
Necessitem que els quatre àmbits on podem exercir el mandat popular i construir la República ( govern, Parlament, societat civil i mitjans de comunicació) participen d’una, diguem-ne ressonància, sintonia, o com deia, alineació. Més que de sumar (que també) és temps de coordinar, d’harmonitzar interessos, veus, discursos i, sobre tots tempos i respostes.
Òbviament, alinear no significa en cap cas disciplinar o homogeneïtzar les veus i discrepàncies que son, el fonaments i la força última de l’independentisme. Alinear es saber trobar ell lloc des de on cadascú farà aquest assalt (final?) que se’ns exigeix passat l’estiu .
Vaja que, institucions, societat civil, partits i ciutadania han i hauran de ser protagonistes i cor- responsables en alguna mesura de les accions de sobirania, de socialitzar el projecte, i de l'elaboració de futura arquitectura constitucional. Però això no pot ser un galliner. “Algo”, “algú”, ja m’enteneu, ha fer entendre a cada actor allò que li pertoca fer, quan, com i en quina intensitat i allò que no. Si el que es tracta és de guanyar, és clar.
Alinear potser és un pla però alinear-se és una actitud. Sembla molt críptic però qui ho vulgui entendre ja ho entendrà.
