Diumenge, 9 d'agost de 2020 - Edició 745
La República

NO VULL ARRIBAR TARD…

Tinc cinquanta anys. Vull poder veure el meu país independent i viure’l amb llibertat. Els dies que em quedin. Ja em conformaria amb que el poguessin viure els meus fills, […]

Bernat Valls
Bernat Valls 05/11/2014

Tinc cinquanta anys. Vull poder veure el meu país independent i viure’l amb llibertat. Els dies que em quedin.
Ja em conformaria amb que el poguessin viure els meus fills, però sabeu què? Els meus avis i els meus pares segur que en un moment o altre van projectar aquesta idea al llarg de la seva vida. I els seus fills, o els fills dels seus fills, són a hores d’ara al 2014 anhelant un desig que encara no s’ha fet possible. Pels meus fills m’esperaria; però pels meus pares i pels meus avis, no ho penso fer. El que ells no van poder o podran veure – i que en algun moment estaven disposats a sacrificar si a les generacions següents s’esdevenia – ha de fer-se possible ja. A no més tardar del meu proper pensament envers el seu record. I hi penso cada dia.
Vull un país nou. Vull una esperança per als meus fills, sí, però els hi vull poder lliurar jo. Vull poder polir la seva nova casa, un cop estigui enllestida, esgotant els meus darrers anys de vida fent-los millor l’espai que els acompanyarà la resta de la seva vida. Perquè puguin gaudir del nou país amb la mateixa intensitat que jo he maleït, al llarg de tota la meva vida, el meu estat. No tenia alternativa. Un estat forjat amb sang i patiment dels meus, amb una bandera imposada que era la mateixa que va combatre la catalanitat i el pensament progressista i va entrar per la Diagonal l’any 39, a trets, literalment, no podia ser el meu estat. Em podia fer meva una bandera tacada amb la sang i el patiment dels meus?
Sóc plenament conscient que amb el simple fet d’aconseguir la nostra llibertat com a poble, no n’hi ha prou per lliurar una societat millor i més justa per als nostres fills. El país nou el vull farcit de transparència a tots els nivells, d’humanisme, de cooperació. Plenament armat per impedir les desigualtats econòmiques, socials o de qualsevol mena. Laic, radicalment democràtic i que garanteixi les llibertats individuals i col·lectives de la seva ciutadania. Per això el meu país, el que vull que neixi de dins del meu imaginari i pel qual penso lluitar, és un país lliure nacionalment però que representi tots els valors que he descrit. Si no, no em val.
I per fer possible el meu nou país necessito un nou estat, no el que hem tingut fins ara. No li vull fer un “lifting”, ja no em val reformar-lo. Caduc, vell i decadent com està, no vull que m’arrossegui. Perquè aquest estat – que alguns volen defensar per llei en contra fins i tot de la voluntat popular – ha volgut aniquilar, sistemàticament al llarg de la història, a un poble i a una cultura que mai, mai, ha exercit contra altre poble o cultura cap mena d’opressió o hostilitat. Un estat que és hereu directe i volgut d’un règim feixista, que al seu torn va voler aniquilar també a totes aquelles persones amb ideals republicans o progressistes, fent-les l’ase dels cops de totes les malvestats hagudes i per haver. Un estat que va fer confluir com a objectiu a exterminar tant el pensament catalanista com el pensament progressista. Fins i tot en la penalitat soferta sota el jou d’aquest règim, Catalunya patia també el seu propi fet diferencial. A més de ser perseguits com a rojos, a casa nostra se’ns perseguia també com a catalanistes. És per això que sentint-ho molt, no puc entendre com qualsevol persona de bé de la resta de l’estat, que es consideri hereva i titular de valors republicans i de progrés, no hagi obert una escletxa clara en defensa dels nostres drets i llibertats. No puc entendre, que malgrat petites excepcions, la “progressia” espanyola es quedi de braços creuats davant d’un estat que impedeix el dret democràtic més bàsic: votar. No vull pertànyer a aquest estat ni un minut més de la meva vida.
Vull un nou estat. I no vull arribar tard. Ho vull viure. No vull haver de lamentar la resta de la meva vida el fet de no poder-lo aconseguir. Seria el millor patrimoni que podria llegar las meus fills i el millor homenatge als meus avantpassats. 

Relacionats