Com acostumo a fer en les meves galeries en aquest diari, hi faig servir un estil ple de figures com ara les metàfores, les hipèrboles i, sobretot, la ironia. És l’estil que uso gairebé sempre en aquesta mena d’articlets, d’acord amb el meu cap de redacció.
Ja m’he trobat altres vegades que algú s’ha sentit molestat per una interpretació del literal i, també, per haver-se sentit incomodat pel recurs irònic. Forma part del risc que prenc en escriure i l’assumeixo.
Aquesta vegada, però, crec que la queixa ultrapassa un llindar relliscós i cal que em posi una mica seriós per mirar de deixar les coses al seu lloc.
En l’article feia una “repassada” als responsables de l’Associació de Veïns de Dalt la Vila, (amb qui, val a dir-ho, hi mantic una bona relació personal) i la feia extensiva, també, als responsables de la marca “Capital de la Cultura Catalana” atès que, al meu entendre, ni uns ni altres havien estat encertats a l’hora d’enfocar una situació determinada.
La resposta de l’Associació de Veïns ha estat contundent, crec que desproporcionada i, en qualsevol cas, molt poc ponderada i greument injusta. Tant que em veig obligat a fer algunes reflexions.
Primera : No em sembla gaire encertat traslladar d’un llenguatge expressa i retòricament figuratiu, extret d’unes col·laboracions fixes que porten una marca d’estil ben definida, a un altre llenguatge de tipus sever, i manifestament hostil.
Segona: Tampoc és correcte prendre la cosa per un tot. Ja sé que tots som el què som i que arrosseguem amb nosaltres les nostres circumstàncies, però jo sé distingir molt bé quan parlo com a privat o quan ho faig en representació d’algun col·lectiu. Les meves col·laboracions estables a El Punt arrenquen des del 2002 i vénen de col·laboracions esporàdiques molt més antigues que ja vaig iniciar als anys setanta a Revista de Badalona. Fa tot just un mes que sóc president d’ERC a Badalona i això és un fet que no s’hauria de barrejar amb l’altre. He estat quinze anys president d’una entitat molt important d’aquesta ciutat i mai ningú m’havia dit « El president del Club ha dit no-sé què”. Hi ha àmbits i àmbits. Dit això, i vista la reacció furibunda i desmesurada, veig que m’hauré de replantejar el rols, mal em pesi, perquè si no ho faig, o en sortiré perjudicat jo o acabaré perjudicant el meu partit i, francament, no em ve gens de gust assumir cap de les dues coses.
Tercera: Més enllà de les formes hi ha els continguts. Vegem-ho.
Comencem per l’estil, que pesa més del què pugui semblar. Transcric alguns mots conceptuants extrets del comunicat de l’AVV: « manipulació », « barroerament distorsionades », « suplantades », « certs polítics », « trencament d’aquest silenci », « carrega contra », “connivència”, “menystenia”, “deixava de banda”, “els polítics amb el seu tarannà”, “ningú ens farà callar”, “amb això…tenim tota la raó”.
Tot això està escric, quedi ben clar, no pas en un context irònic sinó irat. No està escrit en un sentit figuratiu sinó explícit i plenament intencionat. No en faré comentaris perquè em sembla que no cal.
Seguim pels fets: D’entrada val a dir que el context del problema no té un calat gaire profund. No estem parlant de cap tema transcendent sinó d’una qüestió més aviat simbòlica. Els titulars i responsables de la marca “Capital de la Cultura Catalana”, organitzen per a Badalona la tria dels seus 7 tresors patrimonials. Ho fan sota la seva responsabilitat i sota les seves regles de joc en les que la administració no hi intervé. Varen rebre més de 200 propostes que han conclòs en 40 candidatures. Entre elles la del Conjunt Històric de Dalt la Vila. Aquesta candidatura va ser proposada per 11 persones o entitats diferents, entre elles, la pròpia Associació de Veïns de Dalt la Vila ( a qui, tot sigui dit també, jo vaig animar que ho fes a través d’alguns dels seus membres). Els responsables d’aquest procés, com han fet sempre, van decidir agrupar les candidatures coincidents i presentar-les d’acord amb el seu criteri. No ho van fer bé i, com a resultat d’això, van rebre la primera queixa de l’AVV que es va manifestar d’una forma, per dir-ho amablement, no gaire polida en la seva web, penjant un comunicat dur sota la icona, ben explícita, d’una persona tapant-se el nas.
Fins aquí, mira…tot són estils i maneres de fer.
Ara bé, no deixa de ser curiós que, malgrat que els organitzadors d’aquest esdeveniment dels 7 tresors ja ho han fet a d’altres set nivells com són: Catalunya, Barcelona, Brasília, Comunitat de Madrid, Regió Nihzny Novgorod, Cantó de Sarajevo i Asunción, i segons ells diuen, mai s’havien trobat en una situació com aquesta. Curiós i significatiu.
Ara bé, la segona part és més difícil de justificar i em dol que, en el comunicat que em dediquen, qui l’hagi escrit, no digui la veritat. Parlen d’una reunió a la que van ser convidats per resoldre aquest tema i els intervinents d’aquesta reunió són, realment els qui diuen. Ara bé i que quedi ben clar, NO ÉS CERT que es pretengués menystenir i deixar de banda les altres 9 propostes que hi havia sobre el Dalt de la Vila. Encara més, en aquest cas, fer servir l’expressió connivència té una càrrega de mala intenció i és d’una injustícia tan flagrant que no té nom. El paper dels Srs.Chalmeta i Albaladejo en aquest afer ha estat el de la mediació en l’intent de trobar una solució acceptada per tots. La intransigència dels uns i la poca traça dels altres no ho han fet possible. Acusar-los ara de connivència, de debò, no té nom.
En una primera instància, l’organització es va oferir d’enviar la proposta íntegra que havia presentat d’AVV a tots els altres ponents perquè hi diguessin la seva. Davant l’oposició de l’altre ponent present a la reunió, se’ls va demanar que es posessin d’acord les dues parts amb un contingut comú que, igualment, es faria seguir a la resta de ponents. Doncs no hi va haver manera, uns i altres es van enrocar en la seva pròpia proposta i aquí es va acabar el joc. Això no té res a veure ni amb l’honestedad ni amb la transparència ni amb la connivència. Aquesta és la rebequeria que jo denuncio.
Com denuncio també la solució salomònica dels responsables de l’esdeveniment de retirar tots els textos i fotografies i renunciar a elaborar el seu propi treball, fruit del resum i l’estudi de totes les propostes rebudes. En comptes d’això, remeten a tothom a les cerques del Google i llestos. No ho trobo correcte.
És cert que des de l’organització dels Set Tresors s’han demanat disculpes públiques, però no pas pel fet d’aquesta protesta de l’AVV de Dalt la Vila, no ho confonguem. La disculpa l’han hagut de presentar per haver penjat, sense les degudes comprovacions, uns textos d’altres propostes que havien estat extrets de la web “Pobles de Catalunya”, cosa que hauria pogut generar algun conflicte pels drets d’autoria. Per aquí ve la disculpa i no per enlloc més.
Tot plegat ve a confirmar la meva opinió de que, en aquest tema, ni els uns ni els altres han estat encertats.
Vaig acabar aquell article dient “Així no anem enlloc” i ara, ho reitero.
I acabo amb les conclusions.
Primera. Sóc Daltvilatà des de fa trenta-dos anys i m’estimo el meu barri com el que més. He treballat per millorar aquest barri des del primer dia que hi vaig venir a viure, des de l’acord i des del desacord amb les diferents juntes de l’AVV que s’han anat succeïnt, i ho seguiré fent des dels àmbits que em corresponguin, li agradi a qui li agradi i li pesi a qui li pesi. El meu compromís és amb el barri, amb la ciutat i amb la societat i no pas amb determinades servituds i compliments suposadament deguts a ningú. I ja posats, cal recordar que l’AVV de Dalt la Vila no representa “els veïns” del barri, sinó que representa els seus associats i a ningú més i, de vegades, això es pretén obviar. Com quan es substitueix, subliminalment però intencionada, el subjecte AVV de Dalt la Vila per un altre de més ample i més genèric com és Dalt la Vila.
Igualment, acusar-me de que “carrego” contra l’AVV és una extrapolació fora de mida. Jo critico una acció concreta feta per algú de la Junta, en nom i acord d’aquesta Junta, que considero que no ha estat encertada.
Segona. L’Associació de Veïns de Dalt la Vila, igual que abans ho va fer la Comissió de Veïns, estan fent una molt bona tasca pel barri, que he lloat públicament i que encoratjo, però de vegades també s’equivoquen i també saben ser estudiada i interessadament injustos quan volen.
Tercera. No he pretés donar lliçons de maduració ni de res a ningú. No me les vulguin donar vostès ni d’honestedat ni de transparència, sisplau.
Quarta. Mai se m’ocurrirà d’intentar fer callar la veu de ningú, ans al contrari, m’agrada que cridin i, sovint m’agrada allò que criden. Però, per la mateixa raó, que a ningú se li ocorri de voler-me fer callar a mi, perquè jo també en sé de cridar i m’agrada.
Cinquena. Espero i desitjo de tot cor que segueixin fent-se sentir en defensa del barri en l’àmbit que considerin adient. Sàpiguen que tant jo com la majoria de membres del meu partit (que encara no sé per quina raó l’han barrejat en aquest afer) estaríem disposats a donar si calgués, la vida, en defensa d’aquest dret. Però no em cohartin la meva llibertat d’expressió ni gosin qüestionar-me-la. De la lectura del meu escrit i de la resposta de l’AVV, em sembla que es pot deduir fàcilment de qui pot ser la mà que subjecta les tisores a la icona de la seva web.
Prenc bona nota d’aquest incident i hi penso reflexionar primer amb mi mateix, després amb els meus companys de partit que es puguin haver sentit compromesos i, m’agradaria poder-ho fer també a vostès quan estiguin disposats a admetre que, en aquest afer, potser NO tenen TOTA la raó.
