Ni ha que es creuen tant irrepetibles, tant insubstituïbles, que es creuen amb el dret i la obligació de remenar la cua fins que finalment les circumstàncies els superen o directament els fan fora.
No només pel tòpic, cert, de deixar pas als joves, si no per actualitzar inèrcies, per polir vicis acumulats, per la pròpia higiene regenerativa del sistema… Personalment, per saber envellir adequadament amb el temps i amb un mateix.
Arriba un punt en que un s’ha de saber desfer de les vanitats i orgulls propis de segons quines edats i de segons quins papers s’han de jugar a la vida, i amb tota la dignitat donar veu i vot a d’altres i amb tota la humilitat traspassar-lis les pròpies experiències, sense pretendre seguir imposant-les, tot i recordant els propis inicis per acceptar que tothom te dret a errar o equivocar-se, diuen que només així se’n aprèn.
La idea era reflexionar sobre aquest tema globalment i de veritat que tenia al cap altres personatges, però un fet transcendent succeït aquests dies em fa personalitzar en la persona de Felipe González.
Aquest polític espanyol va tenir la seva oportunitat de fer i desfer, de dir i contradir, en una paraula, d’exposar les seves idees i, fins i tot, governar amb elles en tres majories absolutes al govern (1982, 1986 i 1989) i amb una quarta estança al govern el 1993 fins el 1996. Son molts anys per saciar-se de poder, que no vol dir auto-dotar-se d’una opinió per damunt del be i del mal. A part del que representa ser ex-president del govern, son molts càrrecs dels que desprès ha gaudit i gaudeix com per encara voler seguir produint titulars.
Particularment penso que no hi feia cap falta la seva figura enmig del que s’estava tractant de coure al seu partit, i que ja s’ha vist que només ha servit per trencar-lo, per atiar les ànsies de poder, fet que, en aquest delicat moment de la política espanyola, presumiblement comporti facilitar el govern a qui, en altres temps, ni hagués somniat ni votar-hi a favor, ni abstenir-se per facilitar el mateix resultat final.
