No fer el ridícul

En política es pot fer tot, menys el ridícul. Lema del president Josep Tarradellas que es podria aplicar a la perfecció en el context polític en què estem. Igualment, com ho han fet els més enginyosos adaptant la màxima churchilliana d’aquell pòster del 1939, “Keep calm and carry on”, per criticar la política lingüística que vol imposar el ministre Wert a les escoles catalanes. No fer el ridícul, aquesta és la principal preocupació dels independentistes en aquests moments. De moment, la data de la consulta és el principal escull per acabar de tancar un acord entre CiU i ERC, ja que les converses per tancar el programa econòmic queden encotillades per la delicada situació de les arques de la Generalitat i el poc marge de maniobra que dóna el govern central. Poca cosa a dir, i més quan qui lidera les negociacions és un home de la talla del catedràtic Andreu Mas-Colell.
 
Sembla que, a un dia perquè es doni el tret de sortida de la desena legislatura, els recels entre convergents i republicans estan més presents que mai (amb la complicitat dels mitjans del comte de Godó, que des de la patacada electoral de Mas han fet un viratge clar en pro de l’estabilitat i el seny català, defensant l’statu quo). Les anades i vingudes al Palau de la Generalitat i els estira i arronsa de les comissions negociadores, de moment, deuen fer partir de riure als aparelladors enquistats als quarters generals dels principals partits espanyols: la perpètua realitat de l’independentisme català –a l’estil de la històrica esquerra francesa– és caminar dividits i mirar-se sospitosament d’uns a altres, deuen pensar. I és que els principals enemic d’Artur Mas i Oriol Junqueras són els seus propis aparells de partit: les herències que arrosseguen, el tactisme de la quotidianitat i els interessos ocults del grups de pressió afins.
 
Ara, però, cal començar de nou i això ho ha exterioritzat el líder republicà quan afirma que “sense CiU no és possible convocar un referèndum”. És el senyal que no hi ha acord més enllà del que van trenant les dues formacions, però talment com recordava l’històric dirigent de CDC Miquel Roca Junyent, quan es busca l’acord tothom ha de saber cedir. Ara vivim aquest estira i arronsa, que per molts ja es comença a fer pesat i per altres comença a ser còmic.
 
El full de ruta per portar a terme la consulta ha de quedar fixat, escrit, abans de la investidura. No hi ha dubte; sinó, les relacions entre les dues formacions entrarien en un escenari de bipolaritat ingovernable que ens abocaria, gairebé segur, a eleccions anticipades novament. Ridícul: riure a Génova i a Ferraz. Però, el fet que quedi marcat un full de ruta no vol dir, ni que s’hagi d’exposar urbi et orbi ni que calgui fixar un dia D per portar els ciutadans a les urnes. Cautela en com es ven aquest mapa polític perquè les envestides que vinguin des de Madrid (i des de les bancades unionistes del Parc de la Ciutadella) s’accentuaran amb el pas del temps. L’asfixia anirà in crescendo. CiU i ERC no poden deixar gaire marge a la improvisació a l’hora de fixar el camí cap a l’estat propi, però tampoc poden encotillar-se amb un document que no sigui adaptable a la conjuntura del moment. Si es convoca el referèndum s’ha de guanyar i, si pot ser, còmodament perquè no hi hagi dubtes davant de la comunitat internacional que Catalunya vol viure en llibertat. I, en el fons, totes dues formacions crec que ho tenen clar. Només falta que deixin de mirar-se de reüll i posin totes les cartes damunt la taula; destapades, sense asos amagats.