A dia d'avui a Catalunya és impossible fer política perquè del pacte entre la Moncloa i el govern català en sortiran uns perdedors i uns altres victoriosos. Em pregunto per què la Moncloa ja parla de la llum al final del túnel. Som en una guerra (moderna) i estem guanyant. No en llimbs indefinits on no s'estigui fent res, la veritat és que s'està fent moltíssim.
Sembla que la proposta d'alguns polítics és rendir-se, que alliberin els ostatges, i d'aquí a construir la república … Amb un altre referèndum, aquest cop, legal? És a dir, hem de convèncer a 2/3 de la cambra que representa el poble espanyol, a 2/3 del Senat, que dimiteixin i es tornin a constituir i que 2/3 de cada cambra aprovin la reforma de la Constitució? És aquest el camí? Esperem que no, perquè sabem que amb els diferents governs que hi ha hagut fins ara és impossible negociar això. A més, primer hauria d'haver un referèndum per acceptar reformar la Constitució. I si surt que no? 20 anys més de “Prucés”.
Llavors, què proposen? Que en 10 anys, quan tinguem una majoria independentista totalment clara, tornem a intentar això de la desobediència? Perquè hi hagi una veritable revolució, un canvi de paradigma, cal trencar amb l'estatus previ. Ni amb un 100% de suport a la República de Catalunya, el Govern d'Espanya acceptaria mai un referèndum, perquè justificaria que per a això caldria canviar la Constitució.
En llimbs hem estat aquests 40 anys de Constitució post dictadura en què no s'ha fet absolutament res per canviar la forma política de l'Estat espanyol. Perquè la majoria de la població no vol fer res i es conformen amb viure als llimbs convertits en esclaus del sistema.
El cas català
Tot d'una, a causa d'uns esdeveniments X, la gent comença a despertar d'aquesta hibernació. Intenten negociar lleis amb l'Estat: un Estatut, millor finançament, educació, sanitat, etc. Resultat: tot acaba en un tribunal. No es respecten les preferències i voluntats del poble català. (Punt “A”)
Partint d'A, tenim dues opcions: o seguir com sempre i intentar canviar Espanya des de dins, la qual cosa és impossible per les regles de joc (Constitució, i altres normes que estiguin disposats a inventar-se), o trencar amb el paradigma. El “Prucés” decideix trencar amb l'estratègia “d’a la llarga”. Mostrar que aquesta Espanya és un país governat encara per una elit franquista i que el nostre moviment és legítim. Resultat: es decideix celebrar un referèndum.
Punt B. “Un ataque terrorista se supera, la dissolución de Espanya es irreversible “(José Manuel García-Margallo, ministre d'Afers Exteriors). Resultat: se celebra el referèndum i Espanya es converteix en un monstre autoritari.
Ens peguen. El món al·lucina. Xina diu que si Espanya pot fer això, ells també. Empresonen homes de pau. Salutacions feixistes per tot arreu. Puigdemont suspèn la declaració de la República per obrir la porta al diàleg amb l'Estat espanyol. El món respira, esperant que el Govern d'Espanya es relaxi.
Però no es relaxa. Ans al contrari, comença a instaurar la seva fúria judicial. Surten informes, on Espanya és a la cua d'independència judicial, Dastis fa el ridícul, Zoido fa el ridícul, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional fan el ridícul. Espanya ha implosionat.
Punt C. Puigdemont declara la República. S'imposa el 155, totalment il·legal per anar en contra els drets humans. Junqueras, Forn, Turull, Rull, Mundó, Romeva, Bassa, Borràs, Vila, Forcadell i els Jordis a la presó. Violació de drets bàsics. Fiances astronòmiques per als que puguin sortir. Cerca i captura a Puigdemont, Comín, Puig, Ponsatí i Serret (exiliats a Bèlgica). Puigdemont es lliura a la justícia belga amb la seva tropa. El Tribunal Suprem retira l'euroordre fent evident la farsa que és la democràcia espanyola, sent durament criticat per Europa.
S'acosten eleccions. La premsa espanyola fa campanya a favor d’Arrimadas, la candidata de Ciutadans. Els partits republicans surten vencedors amb majoria absoluta i amb Puigdemont al capdavant. A Rajoy i Soraya els entra el pànic. Puigdemont ja ha dit que si torna a ser investit, s'implementarà la República. Aquest és el seu pla. Tothom ho vol, dins i fora de Catalunya, és la figura de l'any després de Donald Trump! Els diaris internacionals diuen que ensumen la derrota als despatxos de la Moncloa. Dastis és comparat amb dictadors. La Marca Espanya està per terra. Espanya és Turquia. Puigdemont, pels núvols.
El Govern espanyol té un problema gegantí perquè té a gent innocent a la presó, majoria independentista a Catalunya i Puigdemont, un líder que fa el que li dóna la gana. La fi d'Espanya?
Punt D. Sembla la fi d'Espanya, perquè faran President a en Puigdemont i llavors s'implementarà la República. De forma inesperada, a Catalunya apareixen, veus discordants dins del moviment independentista (Roger Torrent, “ tiene dos hijos, ya sabe a qué se atiene“, Pablo Casado, portaveu de comunicació del PP). Es posen sobre la taula alternatives perquè es retiri el 155 i s'obtinguin certes prerrogatives a canvi de sacrificar Puigdemont. Tot per tornar al punt A.
Això és sortir dels llimbs?
És a dir, tornar al punt A i canviar d'estratègia, a una que no sigui de xoc de trens, és la “gran solució” proposada per alguns? Espero que això sigui una broma per intentar despistar Espanya, perquè és totalment aberrant. L'única manera d'aconseguir la independència passa per mostrar al món que les més altes institucions d'Espanya es comporten com un país franquista.
Del que es desprèn, perquè quedi clar:
1. Tenir a Junqueras i innocents (com tuiters i rapers) a la presó, ensenya al món i al Tribunal Europeu de Drets Humans que Espanya és un país franquista. És a dir, ajuda a que la Comunitat Internacional ens reconegui com a Estat. Perquè l'única forma d'anar en contra d'un país tan poderós en quotes internacionals com Espanya és que Espanya es mostri com el que és, un monstre.
2. Lliurar Puigdemont a canvi dels ostatges, ajudaria a Espanya i derrotaria a Catalunya, totes dues coses en una sola jugada. La Comunitat Internacional no ens donaria legitimitat als catalans (no ens reconeixerien) perquè Espanya no estaria fent res dolent (deixar de tenir presos polítics significaria que l'estat espanyol deixaria de ser el monstre que posa en escac tota la moral europea per tornar a situar-se dins dels “límits acceptables” d'una democràcia europea) i l'argument de “ens van pegar l'1-O”, segons ells, és ja història. I si a sobre Alemanya i França ens prefereixen units, el tema es refreda. Si Espanya no es mostra com el país de la barbàrie, faran veure que no passa res a Catalunya.
Exemple: Als jueus els van ajudar a tenir propietat sobre les terres d'Israel després de la II Guerra Mundial. Evidentment, sense una terra que respectés les seves preferències (lleis, normes d'un poble, costums), no podien estar protegits. La Comunitat Internacional, després de l'Holocaust (i altres esdeveniments) va veure que l'única manera que el poble jueu realment podia ser respectat era atorgant-li la seva pròpia terra. I això és el que va succeir.
I què en pensa la Comunitat Internacional quan veu manifestacions unionistes on sempre hi ha gent fent la salutació feixista? Pensa: “el monstre (Espanya) se'ns està descontrolant, i el Govern d'Espanya està animant a aquesta gent. Estan bojos?”. La resta del món farà xantatge a Europa amb aquests fets. Ningú podrà recriminar res a la Xina per les seves accions al Tibet, o als russos per empresonar adversaris polítics, si la moralment perfecta Europa és igual de dolenta.
Ens en volem anar d'Espanya perquè és un país pseudodemocràtic amb hàbits franquistes. Mentre la Comunitat Internacional no vegi el problema, li donarà suport (com va passar a Sud-àfrica amb l'Apartheid i tantes situacions aberrants al món). Fins que el problema no es fa visible, el problema no existeix.
Però tornem a l'actualitat. Sembla que el pla d'alguns, és arribar a un acord amb el Govern d'Espanya, traint la voluntat del poble, perquè és millor evitar el xoc de trens i tornar al punt A abans d'utilitzar tot aquest impuls (momentum) que hem creat i que ens ha deixat davant de les portes d'una República.
Estem a 100 metres de la República Catalana
Realment aquests polítics que volen tornar a començar creuen que el seu mètode és millor? Esperem que ho reconsiderin, en cas contrari lliuraran a Soraya la República que tenim a tocar.
Espanya s'assembla cada dia més al monstre del feixisme que Europa, fa 75 anys, va deixar enrere. Una actitud dictatorial que avergonyeix a una gran majoria de ciutadans europeus i a una minsa minoria de ciutadans espanyols. I Catalunya està a punt d'aconseguir el miracle de vèncer el colós. Estem literalment a 100 metres del cim. Països democràtics (i alguns molt poderosos) ens estan donant suport implícitament i ens demanen resistència. Perquè ja hem guanyat.
Els 100 metres abans del cim són sempre els més difícils, és quan més dubtes surten, quan més traïdors ataquen, i quan sembla que la foscor serà permanent. Però aquesta foscor, la maldat que ve d'Espanya, passarà.
Passarà el dia en què els catalans tindrem el coratge de fer els últims 100 metres per viure en plena llibertat. Sí, farem la cursa de la nostra vida, en que, de bon grat, patirem tots els entrebancs d’aquests 100 darrers i màgics metres per aconseguir la LLIBERTAT. Si us plau polítics val la pena patir-los, perquè la llibertat és l'únic destí possible.
Si us plau, representants del poble, serietat, que no estiguem en llimbs indefinits. Estem fent història i només s'entreveuen dues sortides: o República o que la història ens acabi jutjant amb la duresa del que vam deixar escapar de manera ridícula i temorosa: un futur ple de dignitat i d’oportunitats.
