Els resultats del 27S certifiquen que la majoria que vol la consulta hi és, només cal posar les urnes en aquest sentit concret i fer vinculant el resultat.
Cal fer-ho i no es pot esperar massa més perquè s’ha de contemplar un més que possible factor en contra que pot anar creixent: la il·lusió ja no és la mateixa. I és normal. L'independentista s'ha manifestat any rere any, ha signat les adhesions que se li han demanat, ha votat tot i tenir un Estat en contra el 9N, i ha consolidat una majoria absoluta al Parlament. No és d'estranyar que després de tot això tingui la sensació de que el seu desig és molt difícil, per no dir impossible de realitzar.
La primera quinzena de maig te la data de caducitat el Pacte Nacional pel Referèndum i presentarà les seves conclusions, que tot apunta que seran les mateixes que va presentar el Pacte pel Dret a Decidir.
Certament, alguna cosa s’ha de fer i, en aquest sentit, tot moviment, tota estratègia es bona per a crear il·lusions, o renovar-les, però mirat fredament, sense el bateg del cor, si que és veritat que anem de pacte a pacte, de recollida de signatures a recollida de signatures, de manifestació a manifestació… i, el que és més greu, amb unes votacions que van donar uns resultats que no es veu que serveixin per a massa cosa.
Estar sempre “en guardia” o preparat per nous esforços reivindicatius és quelcom que no es pot exigir, s’ha de sentir, i hi ha molta gent a Catalunya que ho sent, que s’hi sumaria, però que millor no remoure massa, així com també n’hi ha molta de gent que no cal que se l’hi insisteixi més.
No hi pot haver pressa perquè l’objectiu és prou agosarat, complicat i difícil. I tampoc hi pot haver senyals de moviment massa evidents, ni tan sols que ho semblin, perquè la represalia –que no reacció- ja sabem, i veiem, que seria instantània i fulminant. Amalgamar-ho tot requereix astúcia per una part i paciència per l’altra, però, per altra banda, no es pot jugar amb foc, perquè quan la devoció és obligació es pot perdre.
