No és país per sectaris

És una epidèmia en una part de l’esquerra del país. Aquella que és incapaç de fer una abraçada a l’adversari amb el qual, tot i confrontat en gairebé tot, comparteix alguns valors essencials. Em va impactar fa uns mesos en boca de la Gemma Galdón: ella mai donaria suport a la independència, bàsicament, perquè el nou estat podria governar-lo la dreta catalanista; no entro en la incoherència salvatge que suposa, en canvi, acceptar la dependència de l’Espanya del Partido Popular, Ciudadanos i Vox. Em refereixo a una visió de la política que defensa no pas que el teu projecte és el millor per garantir la prosperitat i el benestar de la majoria, sinó que és l’únic que té dret a exercir el poder. Fa pocs dies, la mateixa hisendada protagonista ha confirmat que no vol participar de les llistes de Podemos al Parlament perquè hauria de compartir espais amb gent de Convergència, una mena d’empestats.
 
És l’odi que es difon durant temps i temps en determinats espais i que traspua finalment en entrevistes com la de Gemma Ubasart a “El Periódico” de fa uns dies, en la qual proposa centrar la campanya de la nova formació magenta per al 27-S en sacsar l’odi contra el president Mas. I per arrodonir-ho, la convergència (amb perdó) d’ICV-EUiA amb Podemos es veu certificada en les declaracions del co-coordinador de la coalició, Joan Herrera: es proposa, ens diu, refundar el país, sí, però sense CiU. És la mateixa idea de la Galdón: un país sense dreta. A un servidor, que mai els ha votat ni probablement els votarà, li provoca una profunda inquietud aquesta visió del món en la qual només els purs tenen dret a governar. Segur, segur que no és nova política. Fa molts anys que s’aplica arreu del món. Ara, per exemple, a Corea del Nord i a l’Estat Islàmic, per posar només dos exemples. El país nou que volem la majoria dels catalans, no hauria d’excloure ni la gent de dretes ni la d’esquerres: només els sectaris.