Arribat a casa, em deslliuro de tot allò que faig servir per sortir al carrer i anar a la feina i miro internet. Tots els elements van caient a terra de manera desordenada i amb certa indiferència. Després de veure que comparteixo espai en el bloc de l’indirecte amb banners d’individus que em demanen el vot per seguir fent allò que saben fer millor, o sigui, tot el contrari del que se suposa que han de fer, agafo i marxo a trobar la J. Quedem per a anar a La Cova del Drac. Abans d’agafar el cotxe, que el tinc aparcat en aquell espai de carrer que tan m’agrada, saludo a n’Ahmed, un noi paquistanès que regenta un “badulaque” de fruites i li dic que treballar tan no és gens bo. Obro la porta, m’acomodo al seient, poso contacte, miro pel retrovisor i mentre inicio la marxa em sento “Superficial” escoltant els Mine!. Arribo, entra, ens besem, oloro la seva encisadora olor natural i d’un cop de cotxe ens plantem al carrer Vallmajor 33 de Barcelona. Xerrem amb l’individu que, apart de fer de porter, fa pinta d’haver sortit d’un equip de rugby samoà. Malgrat les aparences i el primer prejudici, l’homen ens comença a xerrar de manera amable i força intel·ligent. Li preguntem si es pot fumar dins el local i després de dir que s’hi pot fumar només al costat del taulell, jo li dic que a això li queda un mes escàs. Mentre recordo l'”Ull per ull” del genial Puntí, no el periodista sinó el músic, ens explica que la llei antitabac, en molts locals com aquell, segurament no s’acabarà d’aplicar mai. La gent sortirà a fumar al carrer i faran la seva consegüent fressa. Els veïns es queixaran i la policia municipal multarà el local. Per tant, fet i fet, els surt més a compte deixar fumar al local i pagar una multa que de ben segur serà més barata.
La deixo a casa seva i em dirigeixo cap a la meva. És quan miro pel retrovisor que la veig entrant per la porta, després d’haver pujat un esglaó, haver fet entrar la clau al pany i haver-li donat mitja volta. I se sent de fons, com fet espressament per un muntador musical d’una pel·lícula de cinema costumista, Mil Orelles de Maria Coma. És un instant preciós, bell, tendre, màgic.
“An adult Turritopsis nutricula jellyfish can repeatedly take on its youthful form again, making it a potentially “immortal” animal.” No sé què dir.
