Tots sabem que d’ençà l’ensorrament de l’economia a nivell mundial, el poder adquisitiu ha anat minvant de manera directa i proporcional als drets socials. Un estat de benestar, que en temps d’auge econòmic s’havia d’agafar amb pinces, ara s’ha convertit en un estat del malestar, en què la misèria s’estén cada dia que passa, a cada pas i a cada llei feta amb tota la mala llet.
I és que la crisi -un brot psicòtic en tota regla- és l’excusa perfecta per a que els nostres governants “fascin” i “desfascin” com vulguin. Ara tenim sobre les esquenes del poble el pes de la mà dreta blava i conservadora, tant a Catalunya com a Espanya. I la seva relació tan cordial que ens mostren dia a dia ambdós governs, deixen palès un cop més que sí que n’hi ha dretes i esquerres, sí que n’hi ha rics i pobres, sí que n’hi ha un sistema capitalista i que té com epicentre els diners. A partir d’aquí, tot té un preu i per tant, tot és a la venda, fins i tot la justícia.
Però el més trist de tot, és que aquesta dreta conservadora no en té prou amb acaparar una riquesa que no li pertany de manera natural, atès que un dia el món no era de ningú. Sinó a més a més, ara pretén que involucionem en temes tan importants culturalment i social, com són els matrimonis homosexuals i els avortaments. I en aquest sentit tant la dreta espanyola com la dreta catalana també van agafades de la mà, mentre l’església segurament es frega les mans..
Al meu parer, les lleis només són normes que proven de solucionar les necessitats i trets d’una societat, de la seva cultura i dels seus habitants. Com pretenen aquests senyors encorbatats que tornem als anys setanta? No veuen que fan el ridícul remplaçant lleis per d’altres anteriors per tal de tenir contents a aquells que es moriran abans? Ja n’hi ha prou de tabús ni d’emplastres de forats. Ja n’hi ha prou de posar pals a les rodes.
I el cert és que he sentit molts cops a dir que ja no hi ha diferència entre la dreta i l’esquerra. I, francament, jo sempre hi veuré la diferència. Només cal donar un cop d’ull al nostre entorn i veure que sí que n’hi ha un roig i que sí que n’hi ha un blau. Aquests últims, els barrufets, marejadors de paraules a la vegada administradors dels diners públics, ens estan retallant vertiginosament els drets a cops d’estisores, mentre es dediquen a fer encaixades i frecs de mans, copets a l’esquena i rialles davant de càmera, tot omplint les seves butxaques.
Mentre el poble perd els seus drets i entra poc a poc en la misèria com si en trenta-sis anys no hagués passat res, els de sempre conserven i amassen el de sempre.
