Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

No cal esperar

 No cal que ens hi capfiquem en el termini que el president Mas va posar com a plaç per a fer el que cal, o caldria, fer per presentar a […]

Xavier Guarque
Xavier Guarque 09/06/2016

 No cal que ens hi capfiquem en el termini que el president Mas va posar com a plaç per a fer el que cal, o caldria, fer per presentar a l’electorat el nou model de país per ser ell, l’electorat, el que decideixi el camí a emprendre.

Els atacs i obstruccions des de Madrid ja es presumien. Des del seu punt de vista, és lògic i no ha de venir de nou. Però els entrebancs dintre del mateix bloc sobiranista i majoritari al Parlament, no perquè no es vingués a venir, no deixa de sorprendre.

El ja de per si difícil front comú, encara que només fos per un objectiu molt determinat, entre dos forces diferents com són CDC i ERC, si no feia llençar les campanes al vol si que donava esperances de que el seny català havia agafat amb fermesa les brides i que, tant la dreta convencional i catalanista com l’esquerra moderada però independentista, s’hi trobaven be i s’hi podia confiar de cara als esdeveniments històrics que s’apropaven. Però, vet aquí que no es va assolir el resultat necessari perquè l’il·lusionador projecte tingués la majoria per endegar el camí pel que havia estat votat i els escons que faltaven es van trobar en la CUP que, tot i que la seva filosofia de la política ja es veia que era com un punt i a part, podia aportar més punts de vista.

Només començar, l’avinença ja va quedar condicionada al canvi de candidat del grup JuntsxSI, la força més votada i en bona part per la persona del president Mas. Finalment, el mateix Artur Mas, en un acte totalment inèdit en un polític, es va apartar perquè el projecte pogués seguir endavant.

Des de llavors, encara no fa ni mig any, i davant de la primera decisió d’embargadura a prendre, com indiscutiblement són els pressupostos, les maneres molt diferents de veure, enfocar i actuar en política han tornat a quedar paleses com un mur infranquejable, i fan presagiar que en cada pas a fer sempre passarà el mateix.

No cal, doncs, que esperem divuit mesos, a partir de quan sigui. Davant del col·lapse pressupostari que, en tot cas, i en això tenen raó la CUP, no deixarien de ser uns pressupostos autonomistes, doncs el Govern mai tindria les eines ni la clau per a poder gestionar-los, ni tan sols podria endegar cap norma o llei de caràcter d’emergència o de benestar social, Catalunya ha quedat en una cruïlla amb tots els camins tancats menys dos, i a quin més dolent: Eleccions anticipades o govern de minoria amb pressupostos prorrogats, amb el regust de que tot el que es faci seguirà el mateix camí… Això si no es vol aplicar l’estil CUP i tirar pel dret per qualsevol d’ells, i emprendre rumb decidit per acomplir el mandat electoral del 27S que, llavors, veuríem com és fa. És, potser, el que caldria fer, plantant-nos, però, desenganyem-nos, si no és impossible, és molt poc viable, si més no, amb els resultats, majoritaris però insuficients, dels darrers comicis en el sentit concret i concís d’iniciar el camí cap a la independència.

Relacionats