Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

No al RUI

En els darrers anys, el sobiranisme s’ha acostumat a les emocions fortes: manifestacions milionàries i hàpenings dignes de la Fura dels Baus per l’11 de setembre, conversions massives a l’independentisme […]

Xavier Diez
Xavier Diez 17/06/2016

En els darrers anys, el sobiranisme s’ha acostumat a les emocions fortes: manifestacions milionàries i hàpenings dignes de la Fura dels Baus per l’11 de setembre, conversions massives a l’independentisme per part de qui mai haguéssim sospitat, gestos de dignitat col·lectiva, mutacions en els equilibris polítics interns de la societat catalana,… tot plegat, amanit pel combustible d’una catalanofòbia deshinibida a esquerra i dreta, per terra, mar i aire.

I, es clar. La repetició d’emocions fortes conté els ingredients que configuren les addiccions. En certa mesura, els sobiranistes són addictes als gestos espectaculars, als moments estel·lars, a  l’estètica: en altres termes, es prenen aquests anys com un poema èpic. Ara bé, la cosa és seriosa, i tothom sap que bastir un nou país té més a veure amb la prosa continguda que amb els hexàmetres homèrics, amb la paciència d’armar les peces d’un mecano que a improvisar una cançó patriòtica. És en aquest sentit que, sense fets rellevants en aquests darrers mesos, i la dura i la crua realitat de la política quotidiana, amb les seves contradiccions, interessos particulars i maniobres matusseres, la gent es deprimeixi amb gran facilitat. Quan t’acostumes als dies històrics, aquells que no ho són, pas resulten llargs i feixucs.

Malgrat tot, malgrat les limitacions de velocitat, els talls a la via, els semàfors en vermell, els problemes a la catenària, el tren de la independència, avança entre la desesperació dels impacients. La velocitat és tan baixa que costa descarrilar, malgrat els obstacles que es posa des de fora i des de dins. La decisió col·lectiva ha estat prou clara, i malgrat els disgustos i malfiances dels darrers mesos, encara no conec cap independentista que se n’hagi desdit. Haurà pujat el nivell d’irritació, haurà minvat l’autoconfiança, tanmateix, les circumstàncies externes i internes són les mateixes. Enrere deixem la via morta de l’autonomia. Enrere deixem un estat incapaç d’administrar la diversitat nacional, la memòria històrica o les escandaloses desigualtats, ni tan sols, quaranta anys de teòrica democràcia han permès que els franquistes siguin desallotjats dels espais estratègics de l’estat. Només podem avançar, doncs, envers una república, que sense republicans espanyols, només pot ser catalana.

El RUI pot servir per marejar la perdiu, entre aquells que no tenen clara la independència, encara que són conscients que a l’altra banda del Cinca no hi ha cap amic, ni cap oferta. Com a molt, disposem d’un “Apoyaré…” en versió 2.0.

Ara, entre l’independentisme neguitós, apareix la idea de fer un RUI, una mena de Referèndum Unilateral d’Independència. En altres paraules, repetir sota unes fórmules diferents, encara que en el fons les mateixes, del que va esdevenir-se el 9 de novembre de 2014. Certament, l’experiència era francament millorable. Els responsables podrien haver desobeït obertament l’estat, car al cap i a la fi, la maquinària judicial hauria actuat de la mateixa manera que ara, imputant a persones per exercir principis democràtics. Tanmateix, es va votar, i es va guanyar. El mateix podríem dir de la segona part, el 27-S; amb un 48 % de sí, un 39 % de no, i un 13% de no sap/ no contesta, i per tant de “quien calla, otorga”. Per tant, el mandat ha estat prou clar, i el recorregut, assenyalat fa alguns mesos, també.

El RUI, que apareix per desencallar no se sap ben bé què, no em sembla una bona idea. Expressaria la imatge que no tenim ben clar què fer, quan en realitat ja hem votat dues vegades amb un mandat prou clar. A més, no cal ser premi Nobel per esbrinar que qualsevol RUI tindria exactament el mateix tracte que el del 9-N: boicot i negació. El RUI pot servir per marejar la perdiu, entre aquells que no tenen clara la independència, encara que són conscients que a l’altra banda del Cinca no hi ha cap amic, ni cap oferta. Com a molt, disposem d’un “Apoyaré…” en versió 2.0.

Si algú ha d’organitzar un RUI, ho sento molt, només pot ser la part contrària. La decisió presa sobre la ruptura i el divorci amb Espanya, només pot ser aturat per un referèndum que convoqui directament l’estat, proposat pel president del govern, i signat per un Borbó, un de la mateixa família que va bombardejar una i una altra vegada el nostre país. I això és precisament allò que mai haurien volgut fer perquè comportaria reconèixer explícitament allò que mai haguessin volgut que passés. Que som una nació, i que tenim el dret a decidir.

 Nota: Càpsula al Girona Ara, de Fem Ràdio

Relacionats