Werder Bremen – Anorthosis 0-0
Després de tres mesos de patxangues estiuenques i de vergonya aliena, torna el futbol. O no. Comencem la crònica d’aquesta Champions amb aquest entretingut partit entre el que solia ser un equip de tercera fila destinat a caure a les primeres de canvi (el Werder) i una de les flamants new entries d’aquesta Champions: un equip de procedència indefinida i amb nom de malaltia que, la redacció de RivalPetit, enfront de la dramàtica escassetat d’estímuls futbolístics, ha decidit adoptar com a equip preferit en aquesta primera fase, tot rebatejant-lo, donada la vistositat del joc desplegat, amb el graciós nom de Narcolepsis.
Panathinaikos – Inter 0-2
Els equips grecs o turcs (que aixequi la mà qui els sàpiga diferenciar) són un clàssic de la fase de lligueta de la Champions. I qui diu clàssic diu dolorós gra al cul. Si toquen al grup del Barça és poc probable que la premsa esportiva ens estalvií un vòmit sobre “El infierno griego/turco”, que contra el que seria esperable no es refereix al trist espectacle que ens espera sobre el terreny de joc, sinó al suposat ambient caldejat de les grades. Hauria de ser suficient dir que l’estrella del Panathinaikos és Simao Sabrosa, home de feliç record entre els comissionistes del Gasparat, per imaginar que el partit no va acabar bé pels interessos grecs.
Roma – Cluj 1-2
La Comissió Europea acaba de donar la raó al govern italià pel que fa a la cosmopolita política d’agafar nens gitanos i fitxar-los així en plan Dachau 1943, tot sostenint -sense riure- que no es tracta d’una política racista. Esperem una pronúncia de la Comissió sobre aquesta aclaparadora victòria de la Roma sobre el totpoderós Cluj romanès.
Chelsea- Bordeaux 4-0
No n’hi havia prou amb la tradicional participació llampec de l’Olimpique de Lyon, la pasta que xuclen a la UE amb el xiringuito de la PAC o la mania d’intentar convèncer el món que van guanyar la Segona Guerra Mundial: aquest any la Champions compta amb altres dos participants francesos. Per sort que, ara com el 1940, hi ha un eix anglo-rus disposat a salvar Europa del mal francès i minimitzar la presència francesa en competicions internacionals.
Basilea – Shakhtar 1-2
Vull agrair personalment a la UEFA l’oportunitat que em brinda, gràcies a la seva política d’omplir de morralla la Champions, de poder dedicar uns minuts de la meva vida a escriure una crònica de tot un Basilea-Shakhtar Donetsk. A més, pensar que els propers partits de Champions que veuré seran enfrontaments entre el Barça i aquests dos equips fan que jo, i amb mi molts d’altres culés, tinguem molt i molt present en el record la mare del president Platini.
Barça – Sporting de Lisboa 3-1
Hi ha gent per tot. He conegut gent que es declara partidària del sexe tàntric i que explica a tothom que el vulgui escoltar que ejacular és malgastar energia sexual, que l’home no s’hauria de córrer perquè blablabla. El que no he trobat mai en aquest món ple de dements són onanistes tàntrics. Gent que sostingui que una bona manola, per ser una manola com Déu mana i en comunió amb el cosmos, no pot acabar amb una ejaculació, que l’important és magrejar-se durant hores sense arribar enlloc. A què ve tot això? Doncs que el principal error del Barça aquests dos últims anys ha estat aplicar al futbol els principis de la frustrant pràctica de l’onanisme tàntric. 74% de possessió en un empat a zero. 86% de possessió 1-1. El problema no sembla ni de bon tros superat, amb dos gols a pilota parada i un tercer a les acaballes del partit, però vist que la indesitjable premsa esportiva barcelonina continua agitant l’arbre i derramant hectòmetres cúbics de caspa sobre l’equip, no queda més que situar-se a l’altre costat de la barricada i dir amb Monsenyor Cruyff que el Barça està jugant com mai i que d’aquí dos mesos serà una màquina de matar.
PSV – Atletico 0-3
Si la recent conflicte al Cauques ha posat de nou de relleu la profunda crisi que està travessant Europa, no vull ni imaginar quin terrible escenari dibuixa una victòria a domicili del Pateti per 0-3 en el debut de Champions.
Manchester – Villarreal 0-0
Després que el Govern americà salvés amb la mà i un pam dins la porteria el gol que AIG, colós americà de les assegurances i espònsor del Manchester United, acabava de rebre durant el happy day de les borses, el vigent campió d’Europa no aconsegueix passar de l’empat a zero contra un Villarreal que jugava sense la meitat dels titulars. Amb una mica de sort, els efectes de la crisi dels mercats financers poden provocar a Manchester efectes similars als que va provocar l’explosió de la bombolla immobiliària (perdó, el suau aterratge del mercat immobiliari) l’any passat a València.
Celtic –Aalborg 0-0
Partit intens i tàctic, disputat de poder a poder i finalitzat amb un merescudíssim repartiment de punts. Un partit en el qual les defenses es van imposar als atacs i on es va veure un futbol que a molts va recordar els millors migdies de diumenge a Ipurúa. Un partit d’aquells que fan plorar el nen Jesús, vaja.
Olympique de Lyon – Fiorentina 2-2
En un dels pocs grups d’aquesta lligueta en el qual hom sabria pronunciar el nom dels quatre equips, empat a dos entre la negritud ravalera de l’Olympique i la l’arrogància d’aristòcrata vingut a menys de la Fiorentina. Cap dels dos equips arribarà a quarts de final. Ho dic ara, aprofitant que si m’equivoco, al mes de març ningú es recordarà d’aquesta previsió.
Steaua – Bayern 0-1
Després d’un any jugant a la UEFA contra Dinamos de Transilvània i Burküglus d’Anatolia (o el que és pitjor, contra el Getafe) el Bayern torna a la màxima competició Europea i ho fa amb victòria, contra tot un ex-campió d’Europa (remember Sevilla). Lamentar només la desaparició de Marica de l’alineació de l’Steaua, ja que sempre donava molt joc a l’hora de redactar les cròniques.
Porto – Fenerbahçe 3-1
Comença amb mal peu la nova aventura europea del Sabio de Hortaliza, tot i el gol de l’honor marcat pel marit i representat de Núria Bermúdez, afortunadament un dels flamants no-fitxatges del Barça aquest estiu, Dani Güiza. Normalment diríem que es tracta d’un enfrontament entre dos equips morralla, però vist el desolat paisatge d’aquesta Champions, aquest partit sembla quasi una final anticipada.
Dinamo de Kiev – Arsenal 1-1
La crisi de la filo-Occidental aliança de govern sorgida de l’anomenada Revolució Taronja, i la voluntat de no acabar com Geòrgia, han facilitat el retorn de Kiev a l’òrbita de Moscou i l’allunyament d’Europa. Tant és així que ara, el tradicionalment innocu Dinamo de Kiev dels últims anys, s’ha transformat en un equip capaç de tenir contra les cordes per quasi 90 minuts l’Arsenal d’Arsène Wenger. Un gol de chorra al minut 87 salva els anglesos d’un primer ridícul europeu.
Juventus – Zenit 1-0
Com en els vells temps. Com si els últims 5 anys haguessin passat en va. Del Piero, Nedved i Trezeguet corretejant pel camp, la Juventus jugant a no fer res, l’equip contrari creant joc i ocasions, golet a pilota parada (de Del Piero, per donar un aire encara més vintage a tot plegat) i poc a res al sarró. En aquest món ple d’incerteses és bo saber que certes coses no canvien.
Real Madrid – Bate Borisov 2-0
Després d’assolir desconegudes quotes de Señorío durant el cas Robinho, el Madrid s’estrena a Europa fent el que porta dos anys fent: guanyar sense jugar absolutament a res. I contra un rival d’entitat com el Bate, equip preferit entre les gents d’aquesta localitat, onsevulla que sigui. Per altra banda, restem a l’espera que la directiva del Madrid segueixi l’exemple de la desacomplexada decisió del club anteriorment conegut com a Sporting de Lisboa, actualment Sporting de Portugal, i es canviï el nom per Real España.
