Recordo fa anys que vaig patir de vertígens i no ho desitjo a ningú perquè es passen moments molt complicats. Moments molt durs i sobre tot de difícil explicació. Aquella inestabilitat provocada pels marejos, que no permeten ni estabilitzar-se ni saber on ets, ni com estàs ni quin serà el següent problema que es presentarà. O en algunes de les travessies amb vaixell cap a les Balears o de tornada, en les que la mar Mediterrània va voler demostrar que existia i ens volia informar de les seves capacitats. Doncs ara, és tota Europa que està en aquesta situació. Marejada, inestable, a punt de caure, desconeixent on és ni cap a on va, enmig d’un temporal en els llocs no hi ha ni mar.
La situació es fa cada cop més irrespirable i per suposat no hi venen ganes de viure d’aquesta forma. Totes les argumentacions que ens havien donat, a la vista està que van ser falses. Ni Lehman Brothers, ni actius tòxics, ni res. Tot està avalat per la gran incompetència d’una colla de polítics que han volgut jugar a una mena de Monopoly irreal. Han fet el que es semblava que era el correcte, però ara queda demostrat que estaven equivocats en tot i més. I el mal és que van rebre la confiança dels ciutadans als que ara sacrifiquen com en anys passats sacrificaven un anyell, un vedella o qualsevol altra animal per fer fora uns maleficis o esperits malignes. I ara a més, demostrant que no tenen capacitat suficient per resoldre tot el que fins ara han malmès.
El deute dels estats membres és insostenible i per posar-hi remei caldria que tothom destinés els seus ingressos per anar pagant i tapant els forats, sense atendre cap necessitat pròpia, durant molts i molts anys. Com emplenar la mar a cop de galleda. I ja no es tracta de fer de Robin Hood, ara el que fan és el paper contrari, el negatiu. Intenten de qualsevol forma espoliar a tothom en benefici de no se sap qui. Una greu situació que no té cap llum que pugui ser solucionada ni a mig ni a llarg termini. La disbauxa dels diners a arribat a la fi però ara, els disbauxadors i disbauxadores viuen una mena de mal somni que no els provoca deixar de dormir. Marxen o els retiren i queden sense cap mena de responsabilitat i els substitueixen per la via ràpida, obviant qualsevol petita idea del que és una democràcia, marxant a casa plens de gales i honors. Amb un missatge encara més fosc tiren pel dret i fan el que volen. I a sobre, la ciutadania europea surt al carrer, als mitjans, a les xarxes a celebrar-ho. Han fet fora un cap de govern, al que no vaig votar. Quina gran pobresa d’esperit, quina pusil·lanimitat, quina feblesa més forta que tenim tots i totes plegats. La rauxa de les victòries contra els batejats com especuladors no ens deixa observar que ens prenen el pel i, a sobre, pagant.
No sé cap a on anem, no tinc ni la més mínima idea, no sóc cap especialista en la guerra dels capitals, dels financers, dels especuladors, però el nas em diu que anem a patir molt més del que van patir els nostres avantpassats després de sortir d’unes guerres europees absurdes. Això sí, encara hem d’agrair a alguns aprofitats que escriuen llibres en un parell de dies per donar missatges i consells que ni els autors creuen. I els comprem, els ubiquem al capçal del llit com a llibre guia de les nostres vides. Ara, de sobte, tothom s’ha tornat d’una esquerra radical que vol actuar en contra d’uns capitalistes neoliberals que malmeten les nostres vides, però sense deixar de pensar en el pont de quatre dies o més que tenim a tocar el proper mes de desembre. O estem pendents de la darrera novetat tecnològica que presentarà una determinada companyia i fem llargues cues per adquirir l’aparell, sigui al cost que sigui. O el darrer model de cotxe d’una marca determinada o de les previsions de nevades per engegar la temporada, això sí, amb el nou modelatge de roba i estris.
Estem perdent de vista tots els punts cardinals de la rosa dels vents. Fins i tot els vents. I mentrestant, els ineptes, inútils, gaudint d’aquella confiança que un dia se’ls va donar, segueixen rebent uns emoluments importants i generant una despesa cada cop més elevada i sense que ningú els aturi. I ara arriben unes eleccions i les discussions sobre les identitats marquen el pols del dia. I a la fi, l’endemà del 20N i tot un seguit de mesos i anys més, tot seguirà més o menys igual, o pitjor. Això sí, per les xarxes, alguns i algunes es trauran els ulls i s’arrancaran cabells per la defensa d’una qüestió, que ara per ara, no pot anar endavant malgrat els missatges que ens fan arribar per atiar el foc que tant sols escalfarà a uns quants i que habitualment són pocs.
