A les nostres terres, de tant en tant, es produeix un curiós fenomen: la neu de primavera. Quan tot just les flors floreixen sots un sol encara omnipresent, el cel decideix tenyir el paisatge d'un blanc punyent.
Diuen els qui en saben que, tot i que la neu de primavera és aquella que més ràpid pereix, els seus efectes són els que més perduren; les flors que s'impregnen de la pura aigua del desglaç brillen més que cap altre.
La neu de primavera és com aquell amor que tenyeix la joventut de la vida. Una neu que impregna les entranyes, que rega els conductes i els vasos de l'ésser i nodreix les esperances de l'ànima.
Perseguir l'amor primaveral és com intentar posseir la puresa del blanc que s'extingeix sots l'aclaparador sol. La puresa, en l'amor i en la vida, se'ns escapa de les mans; conservar allò que transmuta és fútil.
Però com les històries sorgides d'una nevada en ple mes d'abril, el record d'aquell amor que sacsejà les nostres vides quedarà gravat per sempre; en un petit racó del cor la neu perdura.
A vegades observo les muntanyes llunyanes quan núvols rogencs les banyen, i no puc més que rememorar els seus pics nevats. I és que quan la neu persisteix i el vent transmuta, neix la gebra; cristalls glaçats que nien en els cors latents.
En aquells temps passats els flocs queien graciosos com pètals de cirerer i dibuixaven somriures en l'aire; el vent tot s'ho endugué, ara esbufega rialles la tramuntana.
Sé que, segurament, mai més nevarà en aquesta primavera que es consumeix ràpidament; mes el sol fet d'imaginar la neu acariciar-me la pell fa que el cor mori de goig.
Que nevi avui, demà o més enllà….però que nevi.
