Diumenge, 20 de juny de 2021 - Edició 1060
La República

Neteja republicana a Barcelona

S’atribueix a Napoleó la cèlebre dita “si vols solucionar un problema, nomena un responsable; si vols que el problema perduri, nomena una comissió”. Si l’hagués conegut, segur que Bonaparte hagués […]

Josep Maria Vall
Josep Maria Vall 17/03/2015

S’atribueix a Napoleó la cèlebre dita “si vols solucionar un problema, nomena un responsable; si vols que el problema perduri, nomena una comissió”. Si l’hagués conegut, segur que Bonaparte hagués posat d’exemple la comissió de la Ponència de Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona.
Són experts en no resoldre gaire res. L’abril del 2012 un centenar de personalitats públiques barcelonines van demanar a l’alcalde Trias el canvi de nom de la plaça Joan Carles I per República Catalana i encara és hora que dictaminin sobre la qüestió. El mateix passa amb el passeig de Joan de Borbó, que els veïns de la Barceloneta volen tornar a recuperar amb el de Passeig Nacional. O el de l’avinguda Príncep d’Astúries, denominació imposada durant el franquisme, i que els veïns de Gràcia volen atorgar a Baldomer Lostau, diputat republicà per aquella antiga vila i proclamador de l’Estat Català del 1873.
Barcelona té un problema amb els noms d’alguns carrers. Podríem posar molts exemples però destaquen sobretot aquells personatges que no tenen cap vinculació amb la ciutat i no representen valors dignes de ser exaltats, o fins i tot aquells que han volgut destruir-la. Així ens podem trobar amb el carrer Aviador Franco, en memòria de Ramón Franco, germà del dictador, que va bombardejar diverses vegades Barcelona com a comandant d’esquadrilla feixista. O el de Capità Arenas, en record d’un militar africanista mort mentre assassinava rifenys al Marroc. Casos similars són els de Comandant Benítez o Tinent Flomesta.
Cal reconèixer que en alguns aspectes l’actual govern convergent ha fet passos per superar la prepotència i la indigència intel·lectual típica dels governs de Joan Clos i Jordi Hereu. Així, es va poder dedicar un espai al patriota Vicenç Albert Ballester i Camps, creador de la bandera estelada. Amb un partit espanyolista com el PSC a l’alcaldia això seria impossible. I si fos per la gent de Podemos, la plaça abans hagués dut el nom d’Hugo Chávez o Pol Pot.
Tanmateix, a l’actual govern municipal li han tremolat les cames al moment d’afrontar els canvis del nomenclàtor urbà relacionat amb els Borbó. I el mateix ha passat amb les condecoracions que afecten aquesta decadent, corrupta i degenerada família reial.
Afortunadament, el proppassat 6 de març, Alfred Bosch, candidat d’ERC a l’Ajuntament, va comprometre’s no només a canviar el nomenclàtor borbònic sinó també a retirar la Medalla d’Or de la Ciutat a la infanta Cristina, tan bon punt sigui investit alcalde. Davant una delegació de la cinquantena de personalitats –entre les quals hi ha des de Lluís Permanyer, cronista de Barcelona, al pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat- que ho han exigit, Bosch va exposar molt encertadament que “si no som capaços de votar contra el manteniment d'una medalla d'una representant de la casa del Rei, com liderarem la capitalitat i la independència de Catalunya?”.
En aquest acte, propi de la millor tradició republicana barcelonina, l’alcaldable Bosch va estar recolzat per patriotes històrics com Robert Surroca, veterà del Front Nacional de Catalunya, Jordi Casacuberta, antic dirigent d’Estat Català, o el lluitador antifranquista Joan Pallarès-Personat. En nom de tots ells Santiago Espot, assot de borbons i botiflers, va adreçar unes paraules d’agraïment a Bosch, en tant que és l’únic candidat que s’ha compromès a impulsar les mesures republicanes que la ciutat necessita per dignificar-se i desempallegar-se per sempre més de l’infaust record d’una nissaga enemiga de Catalunya i de la seva capital. Com va concloure Espot “el fet que Bosch vulgui aplicar aquestes mesures es un motiu per votar-lo”.
I és que Bosch ha tocat el moll de l’os. El venerable Heribert Barrera em digué una vegada que un mètode infal·lible per distingir quan un que es diu catalanista està realment compromès amb la llibertat del país, és forçar-lo a pronunciar-se sobre qüestions antimonàrquiques. Sempre, sempre, sempre, els que diuen que és un debat secundari o inapropiat, són els que mai acabaran de fer el pas. Els que al final et poden deixar a l’estacada.
Alfred Bosch ha estat el primer a pronunciar-se. Pensen dir alguna cosa al respecte la resta de candidats?