Ja em perdonareu però m’he agafat uns dies ociosos abans d’engaltar la recta final del curs i, llavors sí, agafar vacances d’estiu. He desconnectat de gairebé tot. De la monotonia del dia a dia que comporta la feina, dels horaris dictadors que poc marge deixen per a l’espontaneïtat… He deixat per uns instants el contacte amb els mitjans de comunicació (que no em puc estar d’adjectivar la majoria d’ells com a lamentables pamflets confeccionats per peridostes mediocres que no saben ni parlar ni escriure i que recreen una realitat directament proporcional a la seva mediocritat). He deixat de conviure amb la gent que m’envolta de manera habitual, els quals, molts d’ells alimenten la meva sensació d’ofec i refracció envers el sistema social obsolet i que vaga per la deriva que tenim. He aturat les màquines i m’he adonat (per enèssima vegada) que, encara que de vegades no ho sembli, treballo per viure i no al contrari i que en la majoria dels casos no paga la pena perdre la salut per una feina o per les ànsies de reconeixement social.
En definitiva. He estat més de dues setmanes lluny de les farses socials que ens hem imposat de manera subtil però letal i que ens atrapa i és gairebé impossible de desempallegar-se’n en el moment que l’agulla indica màxima pressió i perill imminent d’esclat.
Per contra, he recuperat el silenci, potser de les músiques més delicioses que hi ha i que tant impossible resulta posar-la com un track dins l’ipod. He tornat a la muntanya, a la nostra muntanya, per a recórrer-ne els seus senders, els seus corriols, els carrers empedrats de les petites viles o per a refrescar-me en les aigües gèlides dels gorgs, els rierols o els torrents mig amagats enmig una vegetació feréstega. No he esperat a la pujada psicològica de les temperatures i m’he capbussat en l’aigua cristal·lina i buida encara de cossos estrangers socarrimats pel sòl i de famílies encara per a civilitzar que distorben el tempo adequat de les remors.
He conviscut amb la gent del país, un pèl eixuta i indomable, però entranyable com la nostra terra, pels quals la vida és una amalgama de fets senzills però extraordinaris prop la seva gent i el seu territori.
I és quan torno quan me n’adono que, sense voler-ho, de tant en tant, ens submergim en la voràgine de la quotidianitat que marca un ritme ferotge, oblidant el que realment és important. És en el dia a dia on no paro de trobar-hi éssers grisos que conformen aquella massa podrida, sense referents, sense ètica ni sensibilitat, encara per a civilitzar, que enlletgeixen la vida. Destructors de la bellesa, de la senzillesa, interferidors de la pau… És en aquests moments tan descoratjadors quan ve un record del silenci o de la conversa tranquil·la, excelsa. Aquella música preuada.
