- Publicitat -
Aplegats en munteria els castellans estan optimistes i pensen que la cacera serà bona i profitosa tant per al guisat com per a l'escabetx. Encara no ho saben que són castellans, es pensen que són espanyols units per una causa sagrada, per la causa constitucional, però per la vestimenta verda, la parla sobrada i ensems austera i el posat orgullosament senyorívol, no hi ha cap dubte, pertanyen o s'assimilen al patró regional ètic i moral del “castellanismo viejo”. Baix percentatge de dones.
Mentre prenen els fumejants carajillos en grups d'afinitat, escruten l'orient del paisatge a la primera llum de la democràcia mesetaria, els ulls fits cap a l'orient. Se senten carregats de raó però sobretot noten a la sang el crit atàvic de la supervivència. Catalunya es nuestra, por activa y por pasiva, por derecho y por deber, por delante y por detrás, por las buenas o por las malas, si la bossa sona como si no sona… i sense voler-ho se'ls omple la ment amb les tres síl•labes màgiques de la primera estrofa del vell himne juvenil feixista madrileny, que va ser durant 40 anys ininterromputs la melodia ideològica de la hispanitat centralista: ka-raal-sol. Plens de responsabilitat, els caçadors es lleven les ray-ban i es deixen enlluernar per aquest mantra que conté el concepte sagrat que els sustenta com estirp guerrera nuclear d'España: “Castellano, toda la energía viene del este, más el peligro también”. I s'inclinen respectuosos davant de la brúixola genètica que els Tratamara van plantar a l'adn castellà cap al segle XV amb el matrimoni dels dos cosins.
I cara al sol, ben agrupats, els caçadors castellans progressistes i els caçadors castellans cavernícoles units acoten el terreny amb les escopetes farcides amb munició constitucional. Hauran d'anar amb l'ull viu perquè la llebre catalana tot i que sempre acaba conillant, covarda, també és múrria i va en colles i és molt important saber-ne el cap. Disparar al cap de colla és l'èxit assegurat d'una munteria castellana. Això ho han après a Euskadi per força ja que allí, sovint, els constitucionalistes han hagut de dimitir del seu rol cinegètic habitual. A les munteries amb bascos sovint han estat ells els que han hagut de córrer. Allí s'aprèn el que és la vida, allí el castellà es fa un home amb dos cuyoncs. Amb els catalans t'acabes efeminant perquè les munteries castellanes amb catalans fins ara han estat munteries de paintball. Escopetes de per broma, animals de disseny i guisats estrambòtics.
Per tot plegat, quan aquests fills de vells caçadors castellans han ensumat que a l'est la bèstia torna a ser salvatge han convocat una autèntica i transcendental munteria d'autoafirmació. La fera independentista ha renascut i tot s'esdevé com en els temps de Ramon Llull: les bèsties tornen a parlar. Estaven segurs que la fabulosa plaga era extingida i vet aquí que ressuscita la tradició. Sonin les trompes, greix al gallet, els gossos de premsa flatin les captures. Majestat, no cal que gasti pressupost a Botswana, cara al sol que la llebre ferotge i independentista ha tornat. –¿En serio…? ¿No serà Carod de nuevo…(badall)? – No, esta vez són dos millones y Mas…¡ por lo menos !”
Una mica per aquí i altra mica per allà a la munteria es parla un xic de llemosí en la intimitat. Són escopetes nacionals berlanguianas, llogades perquè no sigui dit. Llebres bones, españolocatalàunicas, neutrals, veganes, ensinistrades amb pinso del BOE, un aliment de gàbia ultra sedentari que si el tastes i no vas en compte t'hi pots enganxar.
Publicitat
