L’entrenador del Real Madrid, José Mourinho, és conegut per la seva forta personalitat. Amb els seus atacs i jocs psicològics fora dels camps de futbol semblava que volgués fer escola demostrant el domini de l’estratègia, la contradicció, la pressió i l’atac gratuït.
No sabia aquest home que el seu mal humor continuat, el seu negativisme i les males maneres de fer, aconseguirien el meu rebuig complet, la meva sordesa cada vegada que apareix bordant a les pantalles.
Mourinho m’avorreix. Em cansa veure aquest home i ja no hi puc fer res. Em fastigueja escoltar-lo i veure com busca sempre culpables i enemics allà on només hi ha esportistes i equips rivals . El myster del Madrid ha sobrepassat una frontera, una línia fosca que l’ensorrarà mediàticament.
S’ha cregut l’actor que representava i el pessimisme el desmuntarà. Al futbol, com a la vida, els missatges que triomfen són els que provenen d’un somriure. Les paraules que es recorden són les que sonen amb alegria, i els equips que guanyen no són els que creuen ser els millors, sinó els que primen l’esforç i la millora en comptes de l’enfrontament verbal i l’oratòria barata.
