A la darrera jornada de lliga, i per una vegada que calia que guanyés el Maligne, van i es deixen empatar a l’últim minut del partit. Esperem no hàgim de lamentar aquest inesperat resultat a final de temporada i que aquest no sigui el punt que salvi al primer equip de Cornellà d’enfilar el recte camí cap el pou de la segona. Tampoc seria descartable però, que el traductor portuguès, donant per impossible la lliga molt abans de l’enfrontament amb els pericos, hagués decidit contribuir desinteressadament amb aquells que històricament s’han comportat de manera tan generosa amb el mandrilisme.
La desgràcia merengue no s’acabava amb l’empat a casa davant l’equip més golejat pel Madrid a la història de la lliga, sinó que tenia la seva continuïtat a Vigo amb la derrota a la Copa davant el Celta. Clara derrota, pèssima imatge i penoses declaracions d’en Mou referides a Messi: Algunos se van en camilla y a los dos días están a tope. I no menys penosa l’actuació del propi Mou i la banda dels portuguesos acorralant un novell periodista de Marca per exigir-li la font de les seves informacions sobre les ovelles negres al vestidor merengue en una exhibició de gangsterisme que riu-te’n del Martin Scorsese: En el mundo del fútbol yo y mi gente somos top y en el mundo del periodismo tú eres una mierda . A mí me han dicho que eres un hijo de puta y una muy mala persona, y yo en vez de creérmelo, pienso otra cosa. Espectacular demostració de fanfarroneria just després de rebre la sentència els elogis del predicador president Florentino Pérez en un acte d’entrega d’insígnies als socis: El Real Madrid tiene al mejor entrenador del mundo, con una trayectoria impresionante y con una exigencia como no la hay en el mundo. Desde aquí, José Mourinho, quiero expresarte mi reconocimiento, mi confianza en tu trabajo y todo mi cariño.
Mostres de cariño -les del tito Floren-, similars a les que professen els godòtics de la Vanguardia i lobbys afins respecte de la figura d’en Mas, indignats com estan amb el pacte amb ERC malgrat els esforços realitzats des de la nit electoral. Uns godòtics que es recuperaven miraculosament de la febre sobiranista just un minut desprès del retrocés de Convergència i que els faltava temps per ensenyar la poteta tot imbuint de vida pròpia al qui fins fa quatre dies era un partit rèmora: UDC 13 diputats, poca broma. Una Convergència entre l’espasa i la paret abocada a la via sobiranista, de grat o per força. El pacte CiU-ERC provoca nerviosisme i airades reaccions. Ja sigui dels directament espanyolistes o dels que prioritzen la governabilitat, el sortir de la crisi o les polítiques socials, que és una altra manera de prioritzar l’unionisme. Els tres grans arguments dels qui els provoca urticària la remota idea d’una Catalunya independent. Com si no fos la independència, precisament, la que ens hauria de permetre la governabilitat, el sortir de la crisi o les polítiques socials.
Que no ens embauquin: la via autonomista és una via morta que no ens porta en lloc. Bé, sí, ens porta a la misèria i directament al precipici.
Just en aquest punt ens arriba la notícia de la recaiguda d’en Tito Vilanova i ens talla de cop les ganes d’escriure.
Només ens queda esma per deixar-vos al peu del post l’entranyable vídeo –ja retirat pel Real Maligne- d’una de les ovelles negres del vestidor merengue felicitant el Nadal.
Els Nadals, que diria la nostra admirada Helena Garcia Melero.
#ÀnimsTito
