Després d’una pausa retòrica efímera, al Principat de Catalunya torna a ser moda fustigar el President. A la proppassada i mordaç crítica a la seva manera de parlar s’hi suma ara un cabreig general per les suposades intencions “sociates” d’alguns paràgrafs del discurs presidencial de final d’any.
Ara mateix i per causa d’aquestes suposades males intencions fins i tot els qui li atorgaven les qualitats del “bon salvatge” li han girat la cara per haver dit en un moment del seu discurs: (L’any 2010) Serà decisiu (…) perquè se celebraran eleccions al Parlament de Catalunya i podreu decidir (…) si hem d’aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l’horitzó que ens hem traçat i assegurar que una gran majoria es compromet a treballar per aconseguir-lo.
Disneycat
I què? Els discursos presidencials de final d’any del President d’una república sense estat propi , sotmesa a un estat monàrquic espanyol, no han estat mai massa més que una rèplica en petit del gran discurs reial borbó a la nació espanyola. Eren de compendi històric els discursos de final d’any de Pujol o de Maragall? En pronuncià Tarradelles? Han canviat tant les coses que sense enrogir de vergonya li atorguem la qualitat de solemne a una aparició televisiva, a un discurs de final d’any que només serveix per maquillar amb una nota de color el cadàver autonòmic que portem a pes de braços entre tots plegats? És rentable aprofitar la mínima ocasió per devaluar la imatge del President que millor representa l’actual naturalesa dual – gairebé esquizofrènica- del país?
Mai com ara, el que no es pot dir no s’ha de dir. Per això l’Honorable President Montilla és un gran president de Catalunya, com tots els Presidents que la terra ha tingut. Entre altres moltes coses, perquè Montilla no ha de muntar cap disneycat al Majèstic per parlar amb els espanyols atès que -potser per desgràcia seva- hi està federat a nivell espanyol i europeu. I tothom sap que això forma part de l’estratègia i qui digui que no que ho demostri.
El moll dels verbs
Amb les cinc alternatives verbals vinculades als comicis que el President va proposar en el seu discurs hi caben totes les opcions polítiques principals que concorren a unes eleccions que, no crec que s’hagi d’oblidar, són i se’n diuen autonòmiques. Això sí que fa lleig i no les relliscades de Montilla. Oblidar que estem vivint una farsa colonial i acusar el President autonòmic de trencar la “solemnitat” d’un discurs de final d’any és massa amnèsia, és molt tutti frutti com diu a vegades Carles Reixach.
Hi ha uns hàbits que si que comencen a fer una pudor electoral autèntica: ficar-se amb Montilla, sotmetre el dret a decidir a la dictadura del sarcasme, suplantar amb una ideologia youtube la base ideològica d’un sobiranisme estratègic que per força ha de ser ampli… Tot això no fa sinó empetitir el sagrat 3D de la independència de Catalunya -estat europeu- per retornar-nos a un debat de plats de nata llençats a la cara, a un escenari de cinema mut. D’acord que el ja,ja,ja va bé de tant en tant per escapar del bla,bla,bla però la dura realitat és altra que el no pain, no gain.
Perquè el moll de la qüestió és: quina altra cosa podien voler dir els verbs que el President va utilitzar per dir el que els ciutadans hauran de triar el 2010?
Aturar- Convergència i Unió guanyen les eleccions autonòmiques per majoria. S’atura el camí del tripartit.
Retrocedir- Convergència pacte amb el PP el govern autonòmic
Cercar falses dreceres- Convergència pacte amb ERC i el PSC es queda a l’oposició, cosa que lògicament al President no li agrada (va moure la cella dreta a desgrat)
Mantenir l’horitzó- Pacten PSC, ERC i ICV: es reedita el tripartit per seguir governant la comunitat autònoma de Catalunya.
Assegurar una gran majoria- Si convé a la governabilitat de l’autonomia catalana el PSC pactarà amb Convergència.
El que destaca de debò en la intervenció televisiva de final d’any és la modèstia del President Montilla: dona per fet que el PSC no pot tenir majoria absoluta i admet la possibilitat que Convergència i Unió, sí. Ningú en podia esperar tant d’un President socialista que és més administratiu que polític però que ha demostrat tenir estil propi en les qüestions institucionals. José Montilla durant el seu mandat ha tingut l’elegància de practicar allò que Sthendal a La Chartreuse de Parme posa en boca de Napoleó: un home que ocupa un lloc visible de poder s’ha de moure amb moviments lents. Els moviments de Montilla han estat gansos, gairebé morosos, amb escassos gestos ofensius. De fet, ningú negarà que ha estat sota el seu mandat quan el sobiranisme ha corregut més tram i més s’han escampat socialment les reflexions col•lectives sobre la forma i el fons de la nostra llibertat propera.
Aquest home no és Moisès però per a l’espanyolisme agressiu, oficial o privat, una mica plaga si que ho és.
