Dissabte, 25 de setembre de 2021 - Edició 1157
La República

Monocarrils

  Els símptomes de desesperació de la societat catalana són creixents. Això pot provocar que entre els sectors més actius sorgeixin maximalismes que, paradoxalment, retardin l'aparició d'una alternativa real als […]

Josep Huguet
Josep Huguet 10/03/2012
 

Els símptomes de desesperació de la societat catalana són creixents. Això pot provocar que entre els sectors més actius sorgeixin maximalismes que, paradoxalment, retardin l'aparició d'una alternativa real als nostres reptes globals i locals. Aquestes actituds reeixiran en la mesura que cap força política sàpiga vertebrar ordenadament les pulsions crítiques. A Catalunya, la manca de poder polític real comporta que massa sovint les direccions i les velocitats que prenen els vectors nacional i social són diferents.

Així, la creixent opinió enquestada favorable a un Estat propi per Catalunya pot estar fent pensar en una acceleració del procés d'autodeterminació, sense comptar que per sobre de l'opinió puntual d'un ciutadà hi ha la seva fidelitat electoral a algun dels partits que a casa nostra presenten un model de societat o uns valors diferenciats. L'agressió a la democràcia territorial, a l'autogovern i a la identitat és tan forta i el desplegament de tots els ministeris del PP en aquesta direcció pot fer que es perpetuï la temptació en què ja fa dos anys van caure uns segments molt polititzats que van vendre una via ràpida a la independència que s'ha demostrat un fracàs. Entre d'altres coses, perquè ara més que mai, davant la crisi de civilització que viu el món i especialment Europa, molta gent o bé prioritza la supervivència personal i familiar o es malfia de receptes d'un sol medicament. I perquè, movent-se en el monorail nacional, la locomotora política l'exerceix el món convergent que porta el fre posat i disposat a inventar noves estacions intermèdies per no haver d'arribar al final del trajecte.

A la banda de la indignació social, que es mou entre el pilot automàtic dels sindicats i de l'esquerra de debò i les radicalitats de carrer de minories alternatives, tenim un problema similar. El no passaran en el desmantellament de l'estat del benestar serveix per mantenir un sobreescalfament també dels segments polititzats que roden pel monocarril dels drets socials, sense reconèixer tres veritats doloroses: 1) Europa va permetre's l'estat del benestar gràcies a una alta productivitat que ha perdut i a l'explotació de les colònies i neocolònies; ara serà, com a molt, un dels set grans operadors econòmics mundials i, per tant, amb menys pastís a repartir. 2) L'èxit de l'estat del benestar portava al seu si les llavors de la seva perdició: excessos burocràtics ineficients i conversió del ciutadà responsable i solidari en un client polític individualista que només exigeix i no contribueix conscientment al benestar dels altres amb la coartada que ja paga impostos. 3) El dèficit fiscal català fa impossible l'estat del benestar.

els dos monocarrils pels quals transcorren segments de la societat civil activa catalana van en direccions que s'ignoren. I des dels sectors socials i nació dominants pot interessar, fins i tot, que col·lideixin. Només encarrilarem vies paral·leles si obrim ponts de diàleg, sense ortodòxies ideològiques estèrils, i renunciant a dependències estatals o de grups econòmics de l'estatus entre la gent més activa políticament en un o altre carril, amb tots aquells que en empreses, escoles, hospitals, entitats, cooperatives, centres tecnològics estan disposats a compartir la refundació d'una societat sencera basant-se en els principis de la llibertat nacional, la justícia social i la democràcia plena i en la qual caldrà repensar la manera de produir, de donar els serveis públics, d'estudiar i, fins i tot, els valors, i encaminar-se més cap a la felicitat que cap a la riquesa, més cap a la frugalitat que cap a l'opulència. Sense posar-se a pensar que una altra Catalunya és possible i necessària, només afavorirem els objectius dels segments que s'aprofiten del retrocés social cap una privatització salvatge, la feblesa autonòmica cap a la recentralització de l'Estat i del malestar amb la política cap a l'empobriment de la democràcia. La república catalana com una aposta de canvi integral: nou estat, nova societat, nova democràcia. I aquest no és un trajecte curt. I cal recorre'l amb catenària i doble via d'ample internacional. 

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/515819.html