Llegir el senyor Mira sempre és un plaer malgrat ens expliqui històries amargues com un bon gin-tònic. Per als catalans que, com ens sol passar als de les Terres de l’Ebre, anar al País Valencià ve a ser com anar al poble del costat (*) (tot i que hi ha una pila de gent entestada a clavar-hi una frontera que mai he sabut veure) trobar una veu com la seua reconforta l’esperit i l’esperança. La seva elegància, bona educació i claredat (d’idees i d’escrits) no amaguen ni el sentit de l’humor ni la ironia i és que en Joan Francesc Mira tira amb fona. Això sí, primer puleix la pedra adequadament. És com apedregar amb robins i maragdes, fa el mateix mal però té molta més classe.
Es dolia en un article del juliol “Un dinar, un país” (excel·lent també la il·lustració de Cristina Losantos) de com està canviant la visió que es té de Catalunya i els catalans al País Valencià. Va haber-hi un temps en que tots ens sentíem catalans (de València, de Mallorca, del Rosselló, etc.). Avui en dia, degut a les campanyes de la incansable dreta espanyola i, entre d’altres factors, a l’actitud de vegades superba dels principatins, ha tombat la truita: els Països Catalans no són ni una cosa ni l’altra.
Com a exemple de la visió dels valencians (per fortuna no tots, encara) tenim l’article del senyor Mira; com a exemple (molt més modest) de la visió dels catalans permeteu-me una història propera, un viatge a un parc zoològic de València. Un dels viatgers, pensant (sense malícia) que no habia sortit del domini lingüístic que li és propi, s’adreçava al personal del parc en català. El resultat va ser el següent: el van entendre tots els empleats; la majoria li va contestar en castellà; només un va fer mala cara (ostensible); només un va contestar-li en valencià. El més remarcable, em sembla a mi, és que van ser els seus companys de viatge, catalanets com ell, els qui s’estranyaven perquè no es passava al castellà. Sembla que tenien molt clar que sí que havien canviat de domini lingüístic i no volien, de cap de les maneres, ofendre els valencians parlant-los hi català.
(*) Joan Fuster a “Nosaltres, els valencians” diu:
“… fóra ridícul pensar que, en travessar el límit administratiu que separa la província de Tarragona de la de Castelló de la Plana, homes i ambient canviin en alguna mesura. El canvi, si n’hi ha, és imperceptible.”
“Hi ha menys -infinitament menys- dissidències entre les comarques “catalanes” i “valencianes” contigües, que no pas entre dues comarques valencianes de llengua distinta.”
Meritxell Algueró
Tortosa (Terres de l’Ebre)
