Es parla molt de la crisi i poc de com ens en sortirem. I, quan es donen solucions, moltes vegades aquestes venen condicionades per posicionaments ideològics (legítim) amagant la realitat (no legítim).
Aquest prèvia és per comentar la proposta del sempre agut secretari general d’UGT Cándido Méndez. Méndez proposa, per sortir de la crisi, treballar menys: en concret, una jornada laboral de 4 dies a la setmana. Ara toca de veritat treballar menys? Com a contrapunt fa uns dies el President Montilla afirmava que per sortir de la crisi segurament haurem de treballar més i no necessàriament guanyar més. No sóc precisament un gran fan de Montilla, però comparteixo aquesta visió, i penso que és una actitud positiva davant la crisi: treballar més i, de pas, parlar menys de la crisi (o en tot cas parlar més sobre com ens en sortirem).
És un entorn complicat on mesures simplistes, com reduir la jornada laboral per decret, no ens porten enlloc (o pitjor, generen frustració en els que es creuen l’expectativa de treballar menys, o en els que no tenen feina i veuen aquesta mesura com a pensada en col•lectius amb la feina assegurada o quasi-assegurada). Sobre això de la jornada laboral de 35 hores pregunteu-li també què en pensen molts empresaris, directius, autònoms o comercials, que fan més hores que mai i guanyen (o guanyaran) menys diners. O què en pensen els mileuristes respecte a treballar un 20% menys i guanyar un 20% menys. A no, que guanyarien el mateix. I això com es fa? La multipliciació dels pans i dels peixos? Per cert, parlant de mileuristes, no hauríem d’acabar amb l’estructura actual dual perversa del mercat laboral, que dificulta a molts joves a aconseguir una feina fixa?
Diu Méndez en la mateixa entrevista que la jornada de les 35 hores va ser un èxit a França (?). No sap (segur que sí) que la pròpia Ségolène Royal, candidata del Partit Socialista a les darreres eleccions a la Presidència, va reconèixer el fracàs d’aquesta mesura? Curiosament (o no) la llei no va fer més feliços en general als treballadors afectats per la mesura i, això sí, va augmentar la proporció de gent que tenia dues feines. I va augmentar l’ocupació? No hi ha evidència de que així fos: els sindicats i alguns socialistes diuen que sí, però molts economistes afirmen que el que va crear ocupació va ser les reduccions en les cotitzacions socials que van acompanyar la mesura de les 35 hores. Si fos una llei tan bona, però, no se la voldrien carregar.
La mesura de les 35 hores sembla que té lògica: que la gent treballi menys (guanyant potser una mica menys), i així més gent treballa. Però el que acaba passant és que la mateixa gent treballa menys (i guanyen menys) i no més gent treballa, ja que moltes vegades, fent de la necessitat virtut, les empreses fan el mateix amb menys hores, és a dir, absorbeixen la baixada d’hores amb millores de productivitat (o directament en entorns com l’actual on moltes empreses tenen menor activitat i aquesta mesura serviria per ajustar els costos de personal). De fet, implantar aquest mesura a Espanya, si fos acompanyada de reduccions de sou, suposaria increments significatius de la productivitat, un dels principals problemes de l’economia espanyola. És aquesta la proposta?
És bo una progressiva reducció de la jornada laboral, millorar la conciliació de la vida familiar i professional, i buscar solucions imaginatives de reduccions de jornada en empreses en crisi, per així disminuir o evitar acomiadaments. Però imposar les 35 hores per decret, o a la francesa, és un error: si és jornada de 35 hores amb sou de 40 hores, les empreses tindran encara més problemes; i si el sou baixa proporcionalment, molts sous ja d’entrada baixos es reduiran més, provocant que moltes persones busquin una segona feina. I, en els dos casos, no està clar que es generi més ocupació.
Per cert, què tal lluitar per reduir l’absentisme?
