Els dies 15 i 16 de desembre del 2014 es van fer a la Universitat de València unes il·lusionants jornades sobre protecció animal, sota el títol “De la Protecció als Drets”.
L'event estava empentat per la incombustible presidenta de l'Institut de Drets Humans, Na Consuelo Ramón, i organitzat, evidentment, per l'Institut que presideix.
Van ser dos dies intensos amb unes participacions potents. Des del company Leonardo Anselmi fins a Ruth Toledano, passant per un servidor en una mínima intervenció. El company Jesús Frare va donar bon compte d'aquest esdeveniment en un molt bon article al respecte, per això no entraré en el contingut de les diverses i interessants ponències.
Al 1967, Mark Robson va dirigir la atrevida pel·lícula anomenada “La Vall de les Nines”, que va tindre una pobra seqüela amb un “més enllà”.
La conclusió de les jornades animalistes que ens ocupen, va ser molt preocupant. Tot i que molt evident…
Les nostres lleis, la nostra legislació, i no només l'espanyola, si no tota la d'arreu del món, diuen que els animals no humans no tenen drets, no mereixen una justícia, no mereixen un respecte universal, doncs han d'estar al servei de l'home, de l'animal humà. La dada és realment desencisadora, però ara com ara, real. La qual cosa ens ha de fer pensar…, i molt. Perquè com l'aparat social humà no té en compte els altres animals, no pot haver una solució legal possible per a la globalitat animal. I aquesta va ser l'horrible conclusió de les jornades. Un fet palés per a qualsevol que pense un poc.
L'última intervenció de les jornades va deixar clar que hi ha reductes, hi ha escletxes legals, però al final, com l'anell de Mordor, tot cau sota el poder implacable de l'home. I no és pot lluitar, no hi ha armes per defensar els drets dels animals. No tenim recursos per emparar els més dèbils de la nostra societat.
Però… mentre sentia a aquest senyor, aquesta última intervenció a les jornades, el meu cap volava cap a més enllà de la vall de les nines. Més enllà del que hi ha, més enllà del que tenim acceptat, perquè aquesta vall (la societat que tenim) suposa un més enllà. Hi ha un més enllà. I jo albirava aqueix més enllà, un horitzó llunyà però possible. L'horitzó que totes i tots els que estem a la lluita animalista volem. I veia clara una cosa. Mai ho aconseguirem si no canviem el sistema. Perquè és evident. Molt evident.
Per poder canviar les lleis, primer hem de canviar la societat. I això ho hem de saber les i els animalistes. En cas contrari sempre ens trobarem al mateix punt.
No podem demanar unes lleis que protegisquen els animals (a tots els animals) si continuem menjant-los, si continuem experimentant amb ells, si continuem llevant-los les seues pells per a la nostra roba, si continuem utilitzant-los…
Hem de pensar: Més enllà d'aquesta societat hi un lloc…
… per a totes i per a tots.
Manolo Sáez
