Diumenge, 26 de juny de 2022 - Edició 1431
La República

Mentre Espanya plora pel Mundial, alguns ho fem per les preses

Durant aquests mesos, s’han queixat de ser oblidades, de ser menys recordades que els seus companys. S’han queixat de ser sempre les últimes de la llista, si és que hi […]

El Dietari del Procés 01/07/2018

Durant aquests mesos, s’han queixat de ser oblidades, de ser menys recordades que els seus companys. S’han queixat de ser sempre les últimes de la llista, si és que hi apareixen. I tenen raó. Són Carme Forcadell i Dolors Bassa, les dues presoneres polítiques que Catalunya té ara mateix. I no se les pot oblidar. Alcalá-Meco ha de tenir la mateixa importància que Estremera i Soto del Real. S’hi està consumint una infàmia del mateix nivell. Aquest dissabte, l’expresidenta del Parlament ha complert 100 dies al centre penitenciari, mentre que Dolors Bassa hi porta 131. Abominable. En els propers dies, les dues seran probablement traslladades a centres catalans, però això no farà que la injustícia sigui ni menor ni justificable. És per aquest motiu que una vegada més, cal recordar que no només hi ha presos polítics, sinó també preses. Encara que molts mitjans tinguin la tendència inconscient de deixar-les pel final o bé anar sempre a Estremera si han de triar una presó per parlar d’aquesta barbaritat que es continua produint a Espanya. Mentre gran part de l’Estat està ensorrat per l’eliminació al Mundial davant Rússia, hi ha molts que més aviat continuem patint per les nostres preses (i també els presos) injustament engarjolades. Tot això, el dia en què el martiri dels Jocs Mediterranis de Tarragona ha acabat finalment. Ningú ha dit que hagin estat els millors de la història, ni ningú té previst dir-ho. Després d’inversions milionàries, la ciutat haurà d’analitzar en els propers mesos i anys si s’emporta alguna cosa a canvi. Si no és així, algú haurà de prendre responsabilitats després d’haver jugat tan malament diners públics. No entrem en la picabaralla política prèvia, o bé en què Mireia Belmonte va haver de donar una medalla a una companya perquè no hi havia autoritats, o que uns francesos van haver de cantar La Marsellesa a capella perquè no va sonar quan tocava, o que es va suspendre el bàsquet perquè el terreny estava en mal estat, o que alguns àrbitres van fer vaga per males condicions… ens quedem amb la imatge d’unes grades i un recinte olímpic perpètuament buit. No han engrescat ningú, i no han estat capaços ni de regalar entrades a nens, que tenen vacances a l’escola. I aquesta imatge sí que és un fracàs sense pal•liatius.