Aquell lloc, aquella cançó, aquell quadre, aquella data, aquell quelcom que connecta directament amb els nostres records, amb el nexe dels nostres sentiments. El simbolisme és una poderosa arma per a despertar les nostres emocions de la seva letargia, per recordar-nos de nous aquells moments, aquelles persones, aquelles vivències que ja havíem oblidat, o això creiem.
No tots tenim la mateixa capacitat simbòlica, no tots atorguem de la mateixa manera valor simbòlic a la matèria o als intangibles.
Hi han persones que, certament, sembla ser no poden entendre el poder d'un número en un calendari, d'un perfum oblidat, d'una carta tacada de llàgrimes o de quelcom tan simple com d'un raig de sol de primavera acariciant-nos suaument mentre la brisa fa dansar les fulles.
Però a vegades no podem controlar-ho, hi han moments en que petites combinacions de factors ens transporten a etapes passades i, en aquell precís moment, creiem tornar a sentir el que sentíem, creiem viure el que vam viure, creiem escoltar tocar el timbre tal i com ho feia aquella persona que ja mai més trucarà a la porta. I el nostre cor s'encongeix, la terra s'obre sota els nostres peus i ens engoleix un estrany sentiment d'angoixa, una estranya clarividència de saber que el passat ja mai més tornarà més que en forma de records. Però la raó i la lògica no son consol quan es tornen a obrir les ferides del passat, quan salten els punts de l'oblit i supura la melancolia de la carn rogent.
Perquè a vegades hom veu les orelles del llop a la llunyania, hom recorda constantment que l'estabilitat pot esser solament una ficció que ens hem cregut en excés.
La memòria és traïdora i el cor dèbil, per quin motiu hem de permetre que el passat ens persegueixi? Per quin motiu el record de vells amors, de persones que ja no estan o de simplement bons moments que ja van passar han de provocar un sentiment tan roin com la melancolia? Perquè hem de permetre que la nostre anima pateixi en mans de la malvada sensació d'enyor dels temps passats? Per què no desterrem la melancolia del nostre vocabulari? Perquè no ens deslliguem de la culpa, la tristor i l'enyorança? Siguem lliures de mirar enredera amb un somriure, de gaudir dels records innocentment, d'aprendre dels errors sense torturar-nos.
Caminem cap al futur sabent-nos recolzats per tot un passat a les nostres espatlles, sentim-nos poderosos per tot allò viscut, agraïm a aquells que han passat per les nostres vides i ens han deixat ensenyances i lliçons. El futur és brillant, no ho dubtis, així que somriu una mica.
