He escoltat tot el discurs d’avui del president Artur Mas al Fòrum Europa i he pogut veure que el missatge que ha estat donant fins ara està canviant cap a una tendència independentista.
És obvi que està parlant més clar que mai… Que podria parlar més clar? D’acord. Que podria ser més contundent i efusiu? També. Però suposo que potser encara està “negociant”… Haurem de tenir una mica d’esperança i paciència, perquè sense CIU mai serem independents. El discurs d’avui pot tenir dos objectius diferents:
1. Pot ser que només siguin paraules destinades a poder negociar el pacte fiscal, aprofitant la manifestació de la passada Diada.
Ha estat un discurs molt civilitzat, pedagògic, amb bones reflexions, punyent de manera subtil i més clar del que ens té acostumats. Però ja dic, de moment això són només paraules -és un bon començament- però ara cal que les segueixin els fets reals.
He trobat a faltar la paraula INDEPENDÈNCIA i la paraula REFERÈNDUM. N’hi ha paraules que són imprescindibles en una declaració d’intencions i no poden ser considerades tabús. Sóc conscient de l’ambigüitat cultural i tradicional que porten en l’ADN els propis convergents, fenicis per naturalesa. Però sé reconèixer que aquest Artur Mas no és l’Artur Mas de sempre. Penso que ara s’ha fet més fort -gràcies a tots els que vam col·lapsar Barcelona el dia de la diada-, o almenys se sent amb més força com per a negociar amb el govern central.
De fet, una cosa que em fa sospitar i pensar que en Mas està negociant -aprofitant l’amenaça independentista- per obtenir el pacte fiscal i prou, és el fet que no assistís a la marxa per la independència de la Diada.
No sóc convergent ni unionista… Mai he estat al cantó de la dreta, però crec que tampoc no ens podem cegar radicalment per un sentiment anticonvergent. Sembla que per sistema hàgim d’estar en contra de CIU i d’en Mas. Jo fins ara ho estava per la seva actitud submisa davant els que ens espoliaven dia sí dia també. Però ara tanco un ull, un sol ull, mantenint l’esperança per una banda. I en canvi l’altre ull el segueixo tenint obert, perquè fins ara CIU no m’ha demostrat cap mena de confiança. Ara potser caldrà que li donem tots els catalans un vot de confiança.
Bé, podem especular uns i altres, però el temps serà qui sentenciarà.
Tot i així, penso que ja no està tot en les mans dels polítics. Ells podran decidir què fan mentre els duri la legislatura, però el poble català ha deixat clar que ja no vol pertànyer a l’Estat Espanyol i ja ha perdut la por d’expressar-ho i exigir la independència. A les pròximes eleccions, si tenim la sort de que es presenti una candidatura independentista en bloc, podem fer història i no al carrer sinó a les urnes.
