No dubto que el president Mas porta ja uns mesos connectant quasi a diari amb l’esperit de Maquiavel, o potser deu ser algun dels seus assessors qui sumeix el risc. I coneixent un xic al personal, suposo que no estaré gaire equivocat si el medium és en Quico Homs, home discret, tenaç, perseverant i amb una ma de ferro, fins i tot d’acer d’alta graduació. Ho comento pel fet que just dos dies després de les eleccions generals i a la vista dels resultats, el mateix president apareix a primera línia i anuncia un seguit de mesures econòmiques amb les que estalviar uns 1000 milions d’€ i així intentar frenar la sagnia de les caixes de la Generalitat. I ho fa, quasi, referint-se al gran suport rebut dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i amb il·lusió. Una formula magistral, en la que se sent molt més còmode ja que aquest suport virtual el fa sentir-se amb més poder per fer-ho.
I com he dit al principi, l’instigador ha estat Maquiavel, segur, quasi apostaria un pèsol, ja que sinó ha estat ell, hauré de creure que encara els hi ha que poden donar lliçons a l’estratega.
Certament, les mesures han provocat un doble resultat, com allò de les curses de braus, en les que es deia que hi havia divisió d’opinions. Per part de la patronal, gran patronal, aplaudeixen fins i tot amb les mans que no tenen, totes les mesures perquè no van amb ells. Per part de la ciutadania, pel que he observat, la divisió d’opinions torna i els hi ha que amb fe cega i el compromís d’un carnet o no, també aplaudeixen però amb les dents serrades, per evitar que els gemecs es puguin escoltar. I els que observen que tant sols castiguen als de sempre, que se’ls redueix encara més el poder adquisitiu i que de seguir així ja no podran pagar res, per més visites d’en Maquiavel que rebin.
Puc entendre als experts i tertulians, també experts, que han lloat i afegit valor a les tècniques i mesures del president, però dissortadament i casualment, tant sols han sigut els d’una emissora de ràdio que pertany a un grup privat i que se sap ha rebut un encàrrec per valor de quasi 2 milions d’€ per inserir en les pàgines del seu diari, publicitat institucional de la Generalitat, sense tenir en compte l’important número de subscripcions que han fet i que de forma ordenada lliuren a diari a les nombroses oficines de l’administració pública catalana i també a nombrosos Ajuntaments del mateix color polític, passant per les Diputacions i altres ens en els que hi són. I no seré pas jo qui apunti o vulgui insinuar res de res. Valguem la Mare de Deu de Montserrat, Patrona de la nostra i estimada Catalunya.
Està clar que, potser sí, cal fer i prendre aquestes mesures, però recordo i molt bé, que en una de les famoses DocSessions que el llavors candidat va fer com a preludi de la campanya electoral, va prometre l’aprimament de les administracions. Paraules que va repetir en el decurs de la campanya i, si mal no recordo, en l’entrevista feta a TV3. Doncs bé, potser les píndoles per aprimar administracions deuen formar part del gruix de medicaments pels quals cal fer aportacions econòmiques puntuals perquè fins ara res de res. Va prometre que els càrrecs eventuals, els de confiança, es veurien reduïts en un elevat percentatge, però tothom sap que aquests càlculs són complicats i el resultat que va obtenir no és o hauria de ser el més adequat, perquè el gruix final no ha quedat segons previsions. En casos és allò dels 0, zero, que segons on són no valen o sí. I allò de la simplificació dels decimals que sempre depèn si és major o inferior a 5.
Avui escoltava a uns d’aquests tertulians i un d’ells, que sembla ser un xic més rebel, comentava el tema dels funcionaris del Ministeri de Cultura. Segons ell, deuen estar tot el dia gratant núvols ja que les competències d’aquest ministeri estan totalment traspassades a totes les CCAA. Bé, doncs en el cas dels que m’he referit que també estan en diferents llocs de la Generalitat, hi ha uns quants, un bon grup, que fins ara no se sap ben bé que fan, ja que no apareixen en lloc però mantenen uns càrrecs amb uns noms molt ben farcits. I ja no parlo dels adjunt o adjunta a que al final sí van ser nomenats malgrat les declaracions d’algun conseller, en les que criticava al seu antecessor. Però clar està que està clar i que aquí no es pot retallar ni suprimir res de res. Molts i moltes, abans de fer aquest salt, amb perdó, tenien un altra lloc de treball en altres administracions, que en el seu moment van quedar buides i ves a saber si encara hi són. Allò del desvestir un sant per… i altres procedien de la nòmina de les oficines del carrer Còrsega, que ara, casualment, s’estalvien.
Com tothom pot observar, estalvis en llocs neuràlgics i càrregues econòmiques en altres, neuràlgiques també. I per acabar, espero que ningú em comenti que tot això ho dic per ressentiment. Ho dic perquè hi ha moltes raons per observar com la frase prometer y prometer hasta haber metido y después, nada de lo prometido és molt certa, encara sembli grollera, que no ho és. Però no serè jo qui la qüestioni com tantes frases fetes de totes les llengües. Al final, el pal de paller que ens han venut, està ben pelat i quasi no té res de res.
