El 25 de novembre és celebra el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones i xiquetes. Ara mateix, el terrorisme masclista suma 5 dones mortes al País Valencià el 2014, 20 als Països Catalans, 58 a tot l’estat espanyol.
Que la violència masclista és un fet terriblement quotidià es demostra en la necessitat de mantindre sempre actualitzat, malgrat les ocultacions i les negacions del ministeri espanyol de sanitat, serveis socials i igualtat, l’esmolada punta de l’iceberg que representa aquest llistat. Com passa amb les informacions sobre conflictes, tragèdies i massacres, és possible s’haja d’actualitzar ara mateix, demà, que s’hagen d’afegir víctimes d’ahir.
La violència masclista és un problema de fortes arrels que genera assassinats, agressions, pallisses, violacions… Fins fa poc, s’amagaven sota l’estora al costat de la resta de formes d’aquesta violència, la majoria normalitzades encara hui: la injustícia del menor salari pel mateix treball, la discriminació laboral sexista, l’assetjament normalitzat que fa del carrer i els espais públics llocs on les dones sempre han d’estar en guàrdia, la vigilància i el control de les seues vides, la imposició del treball a la llar, de l’atenció als fills i filles i de la cura de les persones majors i dependents, la burla i el rebuig de les propostes i reivindicacions feministes…
S’amagava i es negava, s’amaga i es nega la violència masclista perquè era i és l’evidència d’una realitat estructural, del sotmetiment de les dones pel sistema heteropatriarcal, perfectament entrellaçat amb les formes d’explotació capitalistes que es manifesten amb la cada vegada més acusada feminització de la pobresa.
El sistema que encara hui carrega sobre les dones les tasques d’atenció, de la llar i reproductives, fa que hagen d’esmortir gran part del fort colp de les retallades generades per la crisi capitalista i les polítiques neoliberals. Que patisquen els atacs a la sanitat i a l’educació públiques, que hagen de compensar la pèrdua de beques menjador, que hagen de lluitar per cada prestació negada a les persones malaltes, que es queden com a l’únic suport de persones amb diversitat funcional o psíquica, de persones dependents i amb malalties cròniques, que hagen de cercar els recursos amb treballs precaris, horaris impossibles i salaris de misèria.
Les dones migrants sumen a tot això la negació total dels drets més bàsics, des de l’exclusió de l’atenció sanitària i de l’accés a ajudes públiques fins a la possibilitat de poder denunciar la violència de la que són víctimes, per por a patir les conseqüències de no tindre “papers”.
No podem tolerar la suma permanent de víctimes, més de 550 a tot l’estat espanyol des de 2007. No podem permetre que un gran nombre de dones denunciats de violència de gènere no compten amb cap mesura de protecció. No podem permetre que les lleis contra la violència de gènere no s’apliquen, que la pròpia administració de l’estat espanyol les ignore a partir de la seua política reaccionària. La violència de gènere ha de ser una qüestió prioritària.
Hem d’acabar amb tot allò que sosté la violència masclista. Les valencianes i valencians hem de rebutjar qualsevol d’aquestes pràctiques, i la millor forma que tenim al nostre abast és assumint la lluita feminista, desenvolupant els canvis de mentalitat i de conducta que calen molt més enllà del 25 de novembre, els 365 dies de l’any.
Prou violència masclista, prou víctimes de l’heteropatriarcat.
Plataforma pel Dret a Decidir
