Dimarts, 21 de setembre de 2021 - Edició 1153
La República

Mamma mia!

Per moltes manis multitudinàries que organtizem, per moltes barretines que ens posem al cap, per molts castells de vuit o de nou que alcem, per molts jugadors internacionals de rugbi […]

Roc Casagran
Roc Casagran 03/12/2007
Per moltes manis multitudinàries que organtizem, per moltes barretines que ens posem al cap, per molts castells de vuit o de nou que alcem, per molts jugadors internacionals de rugbi que fitxem, continuem sent un país que no és país sinó regió, una nació que no és nació sinó colònia. Continuem sent uns tites, uns ningú, un zero a l’esquerra, un mut cridant a l’orella d’un sord. I tan panxos! Més i tot: continuem pagant el beure al que ens fa cornuts, al que ens fa regió, al que ens fa colònia, al que ens fa tites, ningú, zero, mut.
 
Dic tot això perquè una vegada més arriba un musical a Barcelona, i una vegada més el musical ve de lluny. No em sembla malament: dels altres sovint es pot aprendre molt, i que vinguin productes de l’exterior sovint és positiu. En aquest cas parlo de Mamma mia, que es va estrenar a Londres el 1999, i que vuit anys més tard s’estarà a casa nostra. En un país normal (no en una regió, no en una colònia, etc.), doncs, hi hauria dues opcions: o bé es posa en escena en la llengua original, o bé s’adapta a la llengua del país. Ja us podeu imaginar que en aquest cas no passa ni una cosa ni l’altra: Mamma mia, el musical sobre ABBA, arriba en espanyol.
 
A l’hora de fer-ne propaganda han volgut passar el tema per alt. Han esmentat que hi ha la Nina (que és catalana), que la música tal, que les coreografies qual, que el vestuari pasqual… però no s’han volgut entretenir a parlar de la llengua. És un tema espinós. Fa ja uns mesos, quan la Nina va anar a El club de TV3, l’Albert Om va preguntar-li com és que hi havia una anormalitat així (crec que no hi ha altra forma de dir-ne: o anormalitat o colonialisme en tota regla). Aleshores van venir les excuses clàssiques: que si no hi ha prou públic per fer-la en català, que si la gent ja entén l’espanyol, que si és una manera d’obrir-nos al turisme… Us sonen, tots aquests arguments?
 
Com que són arguments que compartirien els més terribles energúmens contraris al català (no cal que digui noms, oi?), jo em planto. La colonització més subtil és la que s’accepta sense veure-la com una amenaça. I és la més mortífera. I l’alternativa és fàcil. No anar-hi. Volien la llei del mercat? Doncs apliquem-los la llei del mercat convertida en boomerang: si un musical així no és rendible en català, que tampoc ho sigui en espanyol. I això depèn de tots. De mi, de tu, de la gent que t’envolta. Seràs un activista? O et quedaràs al sofà amb les sabatilles posades?
 
 
 
PD: ABBA sempre he pensat que era la primera estrofa d’un sonet. Jo en proposo un de cutre per trencar el gel (ABBA, això sí). Qui s’anima a escriure’n més?
 
Si aneu a veure Mamma mia,
sapigueu que és en espanyol.
No us deixéssiu marcar aquest gol:
Són els colons, que ja fan via.