Malaltia i tristor a la cua de l’atur

Avui he visitat l’oficina del Servef que com nou aturat em correspon. Està a Meliana a la comarca de l’Horta Nord.  El Servei Valencià d’Ocupació i Formació és el pompós nom que utilitzen per designar les oficines de persones aturades al País València. Sent rigorós la Generalitat no anomena servei sinó servici.  Tant se val, la gent el coneix com l’oficina de l’atur.
 Feia uns 20 anys que no visitava aquesta mena d’oficines. Un recent acomiadament m’obliga, com a tanta altra gent, a inscriure’m sense cap confiança que em servisca per a trobar un treball mitjanament digne. He arribat puntual a la cita que prèviament havia gestionat per internet. El panorama que m’he trobat ha segut desolador. Un local rectangular d’uns 180m2 atapeït de petites taules unes al costat de les altres, amb personal funcionari, amb cara de pomes agres, darrere de cadascuna i, aproximadament un centenar de persones esperant a ser ateses.
 Una persona de seguretat fent les tasques informatives, tot dient i repetint que no és la seva funció. La gent pràcticament en silenci, mirant la pantalla que anuncia els torns. Les cares tristes, molt tristes. En qualsevol centre de salut pots trobar més alegria. No és la tristor de la persona que s’ha quedat sense feina, sinó de la gent que sap que difícilment tornarà a treballar amb unes certes garanties, condicions reglades i seguretats. És la tristor de saber que no tens present i de no saber si tens futur.
 Quan m’arriba el meu torn, sec davant de la persona que m’ha d’atendre. La tristor que reflectia el seu semblant no era menor que el de la gent que esperava. L’atenció ha segut del tot correcta i diligent, però mentre m’explicava els tràmits que havia de fer, jo no podia deixar de pensar en com aquesta persona portaria segurament un fum d’anys xuclant tristor, grisor i melancolia dels aturats i aturades que pasaven dia rere dia per la seva taula.
 No he pogut deixar de fixar-me en els seus moviments que denotaven dolors a les espatlles i les cervicals i al aixecar la vista he pogut comprovar que no era l’únic cos a l’oficina que palesava aquesta malaltia.  Segurament el mobiliari inadequat i vell tenia part de responsabilitat, però m’he portat la impressió que el malestar era sobre tot psicosomàtic. Els problemes humans i la tristor s’encomanen i per més que intentes mantenir una certa distancia professional no hi ha personalitat que puga resistir-lo.
Quan marxava, les persones que esperaven al costat de la porta m’han regalat un mig somriure. Suposo que voldrien dir més o menys alguna cosa com que bé, tu avui ja pots marxar-te. Dissortadament haure de tornar i aleshores, miraré d’entaular conversa amb la resta d’aturades i intentaré transmetre una mica d’alegria. L’alegria que em dona la ferma confiança en que hi ha altres models de societat on l’atur no siga el flagell del conjunt de la classe treballadora. 
 
Antoni Infante