Diumenge, 9 d'agost de 2020 - Edició 745
La República

Mala peça al taler

 Com en tot divorci, quan dues persones decideixen separar el seu camí, fins llavors compartit, hi ha que tenir en compte que, al separar-se, es separa tot, si més no, […]

Xavier Guarque
Xavier Guarque 16/05/2016

 Com en tot divorci, quan dues persones decideixen separar el seu camí, fins llavors compartit, hi ha que tenir en compte que, al separar-se, es separa tot, si més no, a Catalunya. Es separa el que es te, i també el que es deu.

En la separació, que ara es veu que ha estat més traumàtica del que semblava, de CDC i UDC poc en quedava desprès de la mutació de CDC a partir del 2010, tota vegada que UDC no havia seguit el mateix camí i es quedava en un imaginari centre, recordem que va ser l’inventor i el màxim valedor d’aquella hipotètica “tercera via”, que mai no va poder concretar-se, senzillament, perquè sempre necessitaria de la predisposició i la permissivitat d’un tercer que, tots sabem, mai s’hi avindrà ni propiciarà.

És la mateixa situació que es pot produir en una hipotètica separació de Catalunya d’España. A l’inventari general hi haurà moltes coses a valorar i, lògicament s’hauria de recórrer a la història perquè aquesta unió -a la força per a molts, però convinguda en els moments de la veritat- ha produït infinitat d’actes que, si be participats en el seu finançament, no se n’han beneficiat d’igual manera els uns que els altres. S’haurà de filar molt prim perquè en l’històric «general» no s’hi distreguin partides o apunts no tant de generals. De fet, potser només hi ha una cosa clara, abans i ara, que els diners dels catalans sempre, sempre, han fet cap a la caixa única que hi ha a Madrid i, a partir d’aquí, tot el demés sempre ha quedat sotmès a les ideologies més o menys tancades del partit de govern i a les seves conveniències electorals.

En tot cas, quan una parella veu que el camí dels dos ja no és el comú, n’han d’estar molt segurs els dos perquè desprès els hi queda una mala peça al taler, amb efecte maximitzat quan el necessari acord no és acceptat amb la millor de les cares.

Arribat el moment, tothom haurà de ser prou «gran» com per assumir el seu propi inventari i els seus propis pressupostos i comptes de resultats a partir dels recursos que veritablement es capaç de generar. Cadascú haurà de conviure amb la pròpia realitat.   

Relacionats