Senyors, jo sóc una mala herba,
A mi el bestiar no em remuga
A mi no em lliguen a la garba
Senyors, jo sóc una mala herba
Vaig creixent en llibertat
als jardins poc freqüentats
Georges Brassens (1921-1981)
A la Catalunya dels esgarrapacristus i menjacapellans li cal un sindicat salvador amb més urgència que a la petita i la mitjana empresa.
Malgrat l’aixopluc interessat que TVC li facilita a Crakòvia, tot i l’acull que les plataformes periodístiques d’alt OJD donen als opinadors punyents, més enllà de la presència de bons fabricants d’estirabots a les webs més freqüentades, tot i sumant El Jueves i pocs etcètera més, malgrat l’augment de l’humor cru en el llenguatge comunicacional Catalunya està culminant un metòdic procés d’extinció de la mala herba catalana. De mala herba espanyola en canvi n’anem més farts del que en podem pair i només per aquest motiu ja seria bo que li fos restituït el més aviat possible a la mala herba autòctona l’espai cultural que li pertoca per herència directe de la Catalunya republicana.
No ens refiem del refranyer, la mala herba també mort; cuidem-la, reguem-la. Aquella càustica trepadella que menjava El Bè Negre dels anys trenta del passat segle està sota mínims per culpa dels herbicides sistèmics que escampen els acadèmics, els missaires i els oportunistes estilístics. Ordits en sectes, ells són els gurus d’una croada que en la intimitat anomenen anti friki i que s’aplica sumàriament als malalts culturals sospitosos de rauxa. Diuen que ho fan en nom de l’excel•lència i la virtut i amb la idea de netejar la nostra cultura per a més visibilitat d’events i lleis prou sovint idiotes. Caldria posar un punt al tema i contrapesar el seu clam – que per sort no afecta tots els camps – i que proclama aquesta dubtosa i sectària brama: la mala herba no genera valors.
E la nave va…?
Però de fet amb el seu racisme de coll i corbata, amb el seu flors i violes excel•lent , el que ja no poden amagar sota el llit és el malaurat fat històric: dia a dia es va fent més evident que la nau no va, que la nau no ven, que la nau està mal estibada i sotsobra… i que la vela no acaba de trempar amb el sol ventet de l’excel•lència acadèmica. Veure’s obligat a navegar en cercle a l’entorn de la mateixa boia no és salubre ni estimula el creixement del cos cultural català actual.
Per això, com deia al començament, potser cal un sindicat de les males herbes, fort, que lluiti pels seus drets, que sigui capaç d’escampar arreu el virus català de la cultura: volem pandèmia, pandèmia volem…! O escampem el producte en el nostre territori o el risc d’esfondrada acabarà en una real catàstrofe. Amb la sindicació de les males herbes es podria frenar el procés de l’extinció. S’ha d’obrir la mà i posar-la en perill. Perquè no s’ha d’amagar que aquests creadors que militen en el costat fosc de la cultura tenen com a deure principal i ètic mossegar-la i no només la mà sinó també el braç i la màniga ja siguin aquests òrgans del poder o membres dels costums que els alimenten… De quina manera sinó podrien dur a terme el seu paper catàrtic creatiu? Sense merdre no hi ha Ubú.
Això fa recomenable que allà on el diner i les decisions es couen s’hi obri un compte per a les feres de la intel•ligència, pel manteniment, conservació, reproducció i fructificació de la matèria neurònica que genera el discurs extern i extrem del producte cultural central de la rauxa catalana. També defensant el que resulta indefensable Catalunya salvarà la seva marca de qualitat, el seu distintiu històric. Farcits només de seny ben aviat no vendrem al món ni els cendrers de trencadís.
