Dissabte, 25 de setembre de 2021 - Edició 1157
La República

L’ocàs dels déus blaugranes

Estava al zenit de la seva creativitat quan el compositor italià Gioacchino Rossini, després d’estrenar Guillem Tell, la seva darrera gran òpera, va abandonar la composició amb 37 anys i […]

Josep Maria Vall
Josep Maria Vall 27/04/2012

Estava al zenit de la seva creativitat quan el compositor italià Gioacchino Rossini, després d’estrenar Guillem Tell, la seva darrera gran òpera, va abandonar la composició amb 37 anys i una llarga vida per endavant. Preguntat sobre el perquè de tan taxativa decisió, va respondre: “Després de Guillem Tell, un èxit més en la meva carrera no afegiria res al meu prestigi; en canvi, un fracàs podria afectar-lo. Ni tinc necessitat de més fama, ni desitjo exposar-me a perdre-la”.
 
Una reflexió semblant ha passat els últims mesos pel cap de Pep Guardiola. Ell és conscient que ha estat el millor entrenador de la història del Barça i que probablement hagi entrenat al millor equip de la història del futbol. Tanmateix aquesta època que tantes alegries i emocions ha donat a l’afició blaugrana estava tocant a retreta. Efectivament, veia acostar-se la fi del cicle virtuós que ha portat al Futbol Club Barcelona a nivells mai somiats fa pocs anys.
 
Perquè tot s’acaba. I ell ho sap. El seu raonament sobre la necessitat de marxar –“M’he desgastat, m’he buidat i necessito omplir-me”- només certifica un final d’etapa. L’endarreriment en decidir la seva continuïtat a la banqueta és prova ben fefaent que no tenia clar si ell era la persona més idònia per dur els culers a nous triomfs. Perquè Guardiola és davant de tot una persona honesta, i el seu profund respecte pel club i els valors que representa, no li permetria seguir al capdavant de la nau si no es veiés capacitat per governar-la.
 
L’entrenador blaugrana també copsa que l’estat dels jugadors no és l’òptim. La pressió física i psíquica ha pogut amb alguns d’ells. Sense anar més lluny, Leo Messi, un dels ídols vivents blaugranes, està acabant la temporada en hores baixes. Messi és un futbolista fantàstic però ha deixat de ser el millor. I és així perquè els millors no fallen quan no poden fallar. Aquesta és la diferència fonamental entre ser molt bo i ser el millor. El mateix raonament es pot estendre a la resta del grup.
 
Quan el president Sandro Rossell diu que el fracàs d’aquesta temporada es deu a la “sort” s’equivoca o menteix. Ja deia el psicòleg Carles M. Espinalt que la sort només condiciona un 5% dels nostres èxits i fracassos. Els problemes a Can Barça són més estructurals i voler-los obviar és una imprudència sinó un suïcidi. Rossell coneix prou les tibantors que s’han viscut al vestidor entre plantilla, cos tècnic i directiva. Ara no pot mirar cap una altra banda. El soci no s’ho mereix.
 
Que ningú s’enganyi: el nostre club ha fracassat aquesta temporada. Cal assumir-ho amb dignitat i no buscar placebos mentals ni excuses absurdes. Independentment del resultat de la final de la Copa del Borbó, la temporada està irremeiablement perduda. Cap altre títol menor pot substituir els dos importants: Lliga i Champions. Com és sabut, una temporada es valora pels títols guanyats, no pel fair play, la possessió de la pilota, els actes benèfics o els gols marcats. Per bé i per mal, en futbol com en altres camps, la victòria és l’únic que compta. I el Barça ha estat incapaç d’obtenir-la. No ens faci por reconèixer que hem deixat de ser els primers. Conèixer la veritat, saber del cert les nostres fortituds i febleses, és l’eina més infalible que el barcelonisme té per reconduir la situació.
 
Malgrat aquests moments difícils, tancar un cicle no és negatiu en sí mateix. Se n’encetarà un altre que si es fan les coses amb sensatesa pot ser tant o més positiu que l’actual. La frustració d’avui podria ser només un petit impàs cap a futures joies. L’equip té bona base per reeixir en les properes temporades si ara es prenen les mesures adequades. Però part d’aquests sacrificis que caldrà fer poden no ser gens agradables. Una de les decisions més complicades serà la d’afrontar la renovació del planter, que en part ja ha arribat al límit de les seves possibilitats. Una tasca complexa i gens agraïda que, citant Jaume Balmes, s’haurà de fer amb “cap de gel, cor de foc i mà de ferro”.
 
Guardiola marxa. I ho fa per la porta gran, amb dignitat. Assumint el revés de la temporada i sense aferrar-se al càrrec. Quants polítics haurien d’aprendre de la seva actitud! Estic convençut que, fent el millor per a ell, també ha fet el millor pel Barça.
 
L’única objecció la trobem en el seu substitut. Serà Tito Vilanova capaç d’assumir aquest complicat repte? Recordem que acaba de patir una greu malaltia, amb tot el que això li pot comportar de manca d’energia i vigor psíquic, i que en part també ell –com a segon entrenador- és corresponsable de l’estimbada del projecte d’enguany. El temps i la història diran si l’elecció ha estat la correcta.
 
Quants grans imperis i equips s’han perdut per no haver sabut plantejar adequadament el problema successori! Des d’Alexandre el Gran a Oliver Cromwell, passant pel nostre rei Martí l’Humà, recordem grans personalitats que no han sabut preparar la seva herència iniciant atzucacs de conseqüències desastroses. Tanmateix, res d’això afectarà l’esplèndid record de l’era Guardiola perquè ja formarà part d’un altre cicle -passat, gloriós i extint.
 
Els déus del Walhalla eren poderosos, invencibles i heroics, més el seu temps va passar i llur immortalitat va desaparèixer en arribar l’ocàs del darrer capvespre. Però ni en la seva caiguda final cap mortal va gosar negar-los la divinitat.